Joan Pau Inarejos
A mitjanit, la casa era encalmada. La claror de
la lluna amb prou feines il·luminava els perfils del menjador. Els llums de
coloraines descobrien de manera intermitent algunes cares. Un ninot de neu
sense piles. Un Pare Noel de galtes inflades en una postal. Un camell d’Orient palplantat
sobre un moble. I el tió.
Encara remugava alguna brasa a la llar de foc.
El tió tenia els ulls negres ben oberts, com sempre. Una nadala elèctrica i
insistent sortia d’una felicitació mal tancada. El dolor era insuportable i aquella
pesada manta polsegosa no l’alleujava gens. Més aviat li feia escoure les
nafres. Les notes elèctriques continuaven. I tornaven a començar.
De cop, es va sentir un intens espetec. Els
llums de coloraines es van fondre i una ferum de cremat ho va omplir tot. La
nadala també havia callat, deixant la tornada sense concloure. Corpulent, del
terra estant, el tió va tancar els ulls. Les enormes pestanyes pintades a mà
van desplomar-se deixant al descobert unes parpelles fosques i tremoloses. La seva
pipa es va començar a encendre i l’espontània combustió es confonia amb el fum de
les bombetes mortes.
El camell de peluix va caure de costat, com
acovardit, i el ninot de neu feia sonar la petita campaneta per obra d’alguna
vibració invisible. Dins la foscor tèrbola, el tió va obrir els ulls de nou. Va
obrir els ulls. Però ja no eren alegres i rodons com abans. S’havien tornat
vermells i esprimatxats, com els d’una fera. Una bèstia ferida.
Intentant reprimir el dolor, es va anar
incorporant. Una fiblada freda li travessava l’espinada cada cop que feia un
gest per alçar-se. La vella manta polsegosa va anar cedint fins que el tió es
va posar dempeus mostrant tota la seva anatomia estrafeta. Com un gran cuc o un
quadrúpede mutilat, s’arrossegava amb el cul i només tenia les dues potes del
davant, curtes i inútils com les hagués pogut dissenyar el més boig i cruel
dels déus.
El tió doblegava l’esquena i avançava toscament.
La lluna dibuixava contra la paret la seva ombra torta. La barretina li havia
caigut sobre la cara i li tapava un ull. Desconcertat, va fer un gir en fals i
va topar contra la porta de la cuina. El nas de fusta se li va trencar
estrepitosament. Va obrir la boca desesperat i va comprovar que ni tan sols
podia grinyolar de dolor. Darrere seu hi havia un regueró sinuós de trossos d’escorça.
Només era un tronc.
El fum de la pipa es va encendre encara més. Les
fibres seques del cos se li regiraven clamant venjança. Com un animal mig cec,
va tornar cap al menjador i en va escrutar tots els racons, incansablement,
fins que el va veure. Entre un garbuix de galetes i monedes de xocolata mig
obertes, hi havia el bastó. L’instrument de la seva tortura. La causa del seu
reumatisme mil·lenari.
Fent un esforç ímprobe i patètic, el tió va
intentar ajupir-se, poc a poc, forçant una postura antinatural que gairebé li
va costar partir-se la seva esquena de soca. Resolt en el seu sacrifici, va
allargar els seus braços breus i va engrapar el bastó d’una estrebada
tremolosa. La punta de la barretina començava a socarrimar-se amb el fum
abrandat de la pipa.
Finalment armat, es va plantar davant el
passadís, que l’esperava amb la seva fosca solemnitat. Amb la cara ennegrida,
fent batzegades entre paret i paret, subjectava el pal amb decisió. Una
corranda de roncs començava a escoltar-se a mesura que s’acostava a les habitacions.
A l’alçada del rebedor es va creuar amb un arbre de Nadal. Carregat de boles,
arrencat del seu bosc, el va deixar passar amb solidaritat vegetal.
El tió va arribar al final del passadís i va
veure dues portes entreobertes, a banda i banda. A l’esquerra s’hi endevinava
una americana penjada i en sortia un suau aroma de tabac i d’alè de licor. A la
dreta, la porta estava estampada de dibuixos fets amb plastidecor. Uns reis hipertrofiats sobre camells diminuts, una
enorme estrella psicodèlica. Uns nens bastonejant un tió. La lletra era
infantil i maldestra però es llegia perfectament: “Si tu no vols cagar / ningú t’estimarà”.
El tió va sentir una punxada al seu cor de fusta,
i després d’aquesta debilitat passatgera, la fúria li va tornar a rajar a
borbollons. Va empunyar el pal amb força, va mirar a un costat i a l’altre i es
va decidir per l’habitació dels pares. Envalentit pel xerric de la porta, de la
seva mateixa raça i matèria, s’hi va introduir sigil·losament i, un cop a dins,
es va redreçar lentament, segur de si mateix, sense recordar que tenia el nas
trencat.
El pare es va despertar amb el seu propi ronc, i
en canviar de costat va veure amb horror aquell tronc monstruós que l’amenaçava
amb un bastó enlaire. Abans no va tenir temps de demanar ajut, el tió ja l’apallissava
a sang freda, mormolejant la cantarella de les neules i els torrons amb el seu
gemec terrós que no era veu ni soroll. La mare, xisclant, va córrer a la paret
i s’arraulia en una cantonada. De seguida, l’ombra del tronc planava sobre
ella.
L’endemà, l’atestat policial parlava d’un
matrimoni trobat sota una manta vermella amb signes de violència. Ell, amb una misteriosa
pipa de grans dimensions col·locada entre els llavis, i un regalim de sang seca.
Ella, escanyada amb una barretina que li cobria tot el cap. Al voltant, neules
i torrons esmicolats a consciència. Als nens encara se’ls busca. Es creu que
estan segrestats en un bosc per un estrany psicòpata. Però és impossible
trobar-los: sembla que tots els arbres conspirin contra la policia. Es fa una
crida a la ciutadania, tota pista serà benvinguda. Bon Nadal.
I també...
De violinistas,
astronautas y psicópatas
