17 mayo 2005

Entrevista amb Goethe


"Tanca els ulls", m'havia dit. Em vaig adormir de seguida, obient l'ordre maternal, amb un son àvid i profitós, i vaig somiar. Seia i esperava en una saleta passada de moda. D'antuvi només sabia que m'havien anunciat a una Excel·lència, després vaig saber que era el senyor Goethe, qui m'havia de rebre. Malauradament no hi era pel meu compte sinó com a corresponsal d'un diari, la qual cosa em molestava molt i no podia entendre quin dimoni m'havia embolicat en aquella situació.

A més, m'amoïnava un escorpí que acabava de veure que se m'enfilava cames amunt. M'havia defensat d'aquella bestiola negra i petita espolsant-la, però ara no sabia on havia anat a parar i no m'atrevia a tocar res.

L'escorpí, bo i essent perillós, potser amagat aquí mateix al meu costat, no tenia, en el fons, tanta importància. Em semblava que podia tenir fins i tot un sentit amistós, em semblava molt possible que tingués alguna relació amb la Molly, com si fos una mena d'emissari seu o bé la seva mascota, la mascota bonica i perillosa de la feminitat i del pecat. En aquell moment un criat obrí la porta de cop, jo em vaig aixecar i vaig entrar.

El vell Goethe era allà, petit i tot encarcarat. Semblava que encara regnava, que encara otorgava audiències, que encara controlava el món des del seu museu de Weimar. Només veure'm em saludà, atansant el cap com un vell corb i em digué cerimoniosament: "Vosaltres la gent jove no hi esteu pas gaire d'acord, oi, amb nosaltres i els nostres afanys?". "És cert", vaig contestar, glaçat per la seva mirada ministerial.

"Vós, senyor de Goethe, com tots els grans esperits, coneguéreu i sentíreu prou bé la precarietat i la desesperació de la vida humana: la magnificència de l'instant i el seu miserable traspàs, la impossibilitat de pagar la grandesa del sentiment si no és amb l'empresonament de la quotidianitat, el fervorós enyor d'un regne espiritual. Tot l'esglai d'anar flotant pel buit i la inseguretat, aquesta condemna a la fugacitat, aquesta manca de validesa plena, sempre a tall d'assaig, diletant. Ras i curt, tota la manca de perspectiva, l'extravagància i l'ardent desesperació de la humanitat.

Doncs bé, tot això ho coneguéreu i, malgrat tot, amb la pròpia vida, predicàreu tot el contrari, manifestant fe i optimisme, volent fer creure, a vós mateix i als altres, que els nostres afanys espirituals eren permanents i significatius. Aquesta és la manca de sinceritat de la qual us fem retret".

Llavors s'apropà i em xiuxiuejà: "Jove, te'l prens massa seriosament, el vell Goethe. Els vells que ja són morts no se'ls ha de prendre tan seriosament, és fer-los una injustícia. A nosaltres els immortals no ens agrada la serietat, ens agraden les bromes".

Evidentment ja no es podia parlar seriosament amb aquell home, que ballava àgil i content, amunt i avall, Mentre s'anava lluint amb passos i figures de ball, vaig haver de confessar que Goethe, si més no, havia après a ballar. No com jo.


Herman Hesse, El llop estepari, 96


1 comentario:

Judith dijo...

:)

Ballar! Optimisme sense raons, oh, grandesa divina...