JOAN PAU INAREJOS, SETEMBRE 2004
Miri: ha plogut. Tot ple de cargols. Aquestes bestioles quan ensumen fang surten dels amagatalls i s’emborratxen d’aigua bruta. Miri’l, miri’l, aquest: sembla una flor de closca. Les ha vist, aquestes espirals? Si se les mira de prop descobrirà que sempre van cap endins i mai van cap enlloc. Cap on vol anar aquest remolí? Vol ser infinit i no pot, perquè és clar, una closca és una closca.
Jo penso que la terra és plena de senyals. Ni vostè ni jo els entenem: ja hi pot pujar de peus. Però sembla que ens vulguin dir alguna cosa. Si aquests arbres d’aquí davant enraonessin, dirien: portem cent anys amb els braços aixecats al cel. La terra no es cansa d’alimentar-nos perquè nosaltres puguem contemplar els núvols. De vegades els nostres braços oberts s’omplen de fullam i de fruits sucosos. Però a la tardor tornem a estar sols amb la nostra fusta seca i decrèpita. No deu ser fàcil. Vull dir, la vida solitària a les altures.
Aguanti’m un moment la bossa. Se n’adona? Les coses volen ser infinites i no poden. Què li sembla? Qui les obliga a voler aquesta bestiesa? A què treu cap el deliri de grandesa de la sorra i la molsa? El bosc és ple de senyals. I si no em creu li diré un secret: de nit el cel i la terra fan l’amor en silenci. La foscor esborra les diferències i els confon de tal manera que perden l’oremus i s’abracen com dos adolescents de pell fosca. Veu aquest collaret de rosada? Si això no són llàgrimes de comiat ja m’explicarà què són.
Tot són senyals, senyals… No hi podries pensar sempre perquè et marejaries. Els arbres no se sorprenen dels fruits que fan. Però si només fos per la terra i la saba sortiria una terròs de fang. I si només fos per la dona i l’home sortiria una bola de sang i de pèl. En canvi surten pomes rodones i persones vives com vostè i com jo. Lligui, lligui fort. Amb aquest munt de cargols farem una bona amanida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario