per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 8
“Pari,
sisplau, no puc escoltar més”. Meryl Streep, abillada com una pulcra dona d’Església, s‘esborrona
poc a poc. Es posa pàl·lida. No pot suportar les històries que li
arriben del Salvatge Oest. El dolor i la misèria que hi ha més enllà de la
frontera fa escandalitzar la gent civilitzada. És com una vergonya
impronunciable. Sisplau, calli.
Doncs Tommy
Lee Jones no calla. No omet el rigor i la cruesa d’aquest West que Hollywood ha convertit en mite nacional. L’actor i
director, quasi momificat per les arrugues però immensament lúcid, ens proposa un
viatge per la rereguarda dramàtica del gènere, tot ensenyant-nos el que s’amaga al darrere del setè de cavalleria, dels pistolers heroics, de la croada contra l‘indi, de la pàtina del saloon. I no fa gaire
patxoca.
En un poble
remot de Nebraska, tres dones han de ser expulsades després de comportar-se de forma anormal, i, gradualment, amb una intel·ligent dosificació de la informació, anirem sabent els motius d'aquesta estranya bogeria col·lectiva. Mentrestant, una soltera del llogaret, Mary Bee Cuddy (superba Hillary Swank), es farà càrrec de la situació amb l’ajut inesperat d’un bandit borratxo (el
mateix Tommy Lee Jones, esplèndidament fet pols) amb qui emprendrà una
travessa incerta cap a l’est.
Si el Django
de Quentin Tarantino feia saltar pels aires la crosta blanca i protestant del western, la solitària i pietosa Mary
Bee, sense voler-ho, n‘evidencia els ciments més graníticament masclistes. No
és el relat de cap revolució, ni de cap gesta heroica, sinó la pura descripció
de les víctimes allò que fa tan gran i emotiva ‘The Homesman’. Una caravana
de perdedors de la societat buscant la redempció, fugint d’un món en crisi, estabornits
per la violència, castigats per la precarietat, corcats per la malaltia.
Tommy Lee Jones
dirigeix el seu anti-western amb un admirable rigor i domini del temps, ajudat
de la música parsimoniosa, meravellosa, de Marco Beltrami, i fins i tot es
permet una certa respiració còmica, gràcies al xoc permanent de caràcters
entre els dos protagonistes. Potser el tram final, o més aviat el llarg epíleg, es
dilata més del compte i traeix un pèl l’essència aspra i eixuta de la història, el seu segell distintiu.
Però tant hi fa, perquè l’amic Tommy es mulla fins als genolls en tots els
sentits, i ens regala una de les escenes més emocionants del gènere quan travessa el riu per posar els peus a Iowa. Poques vegades la compassió ha tingut un fotograma tant
precís, una mirada tan desarmada com la d'aquest vell pòtol.
‘the homesman', DE tommy lee jones
No hay comentarios:
Publicar un comentario