per JOAN
PAU INAREJOS
Nota: 8
Us imagineu una pel·lícula de
terror on els dolents vagin xino-xano en lloc de córrer fets una fúria? Un
terror lent i parsimoniós, però implacable i mortífer com una malaltia viral.
Lluny de l’ensurt fàcil i l’ennuegament de crispetes, però tant o més a prop de
les pors més íntimes i existencials de la generació que ha crescut amb ‘Scream’.
Són les credencials que presenta la nova i original incursió en el gènere dirigida
pel nord-americà David Robert Mitchell, i el millor que podeu fer és anar-la a
veure en lloc de seguir llegint aquest article.
Encara hi sou? Doncs imagineu
també una pel·lícula on la principal amenaça no passa perquè et matin, sinó perquè
et posseeixin sexualment, com els íncubs i súcubs que ens descriu la literatura onírica (es
podrien fer molts acudits hispànics amb les lletres del títol). Un món estrany
i malenconiós, habitat quasi únicament per joves i adolescents, on els pares no
se sap ben bé on paren (absents? inerts? enyorats?) i on el perill corre dels
uns altres com un malson veneri. Un món que no acaba de situar-se en el segle
XXI ni en els anys setanta, amb una imprecisió temporal fantàsticament
construïda.
Mitchell ens delecta amb un estil
elegant i una iconografia culta i treballada: les aparicions fantasmals s’assemblen
als personatges quotidians, carnals i decadents de la pintura de Lucian Freud
–també evoquen la inquietant corporeïtat dels morts de ‘El sisè sentit’ de M.
Night Shyamalan-, i les seves panoràmiques angoixants de 360 graus mai tenen
pressa, com tampoc la seva encadenació de plans tancats o agorafòbicament
oberts. Una estètica, amb piscines pel mig, que recorda també l’avantguardisme
vampíric de ‘Deixa’m
entrar’ (2008), i un so electrònic magnífic, agosaradament allunyat del cànon musical del gènere. Veureu poca sang però molt ben triada. El més inquietant
passa lluny i a les cantonades de la pantalla.
El repartiment, esplèndid, abunda
en aquesta sensació permanent de nou i antic alhora, començant per una Maika Monroe que sembla
una reviviscència de Carrie abans d’embogir, o un Keir Gilchrist insuperable
com a quintaessència de l’adolescent sexualment acomplexat. Personatges
perfectament tallats a cuir, encara que a vegades siguin teenagers avorrits de la vida, xucladors de gelats o vives
encarnacions de la colla pessigolla de ‘Scooby-Doo’, amb ulleres grosses i
beneits llargaruts inclosos (un altre cop els anys setanta).
Els conflictes sobre el sexe, l’aprensió
pel mal pur i desconegut, els traumes de la identitat o les relacions
paternofilials s’escodrinyen amb cruesa en aquesta autèntica perla del cinema
de terror, que es podria definir com a experiment de terror indie, fita de la modernitat-vintage i tants estrangerismes pedants
com vulgueu que sempre traïrien la seva essència compacta i misteriosa.
Feliçment, ‘It follows’ recorda moltes pel·lícules i només s'assembla a si mateixa.
‘it follows’, de david robert mitchell
Més informació i
crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY
No hay comentarios:
Publicar un comentario