Enric Gomà (ed.)
Canvi d’agulles.
Per un català més ric, àgil i senzill (2015)
_______________
Rudolf Ortega
L’ortografia de la llengua ha de ser una rosa,
amb espines si es vol, però no un cactus.
Albert Pla Nualart
l’esperanto
i els ionquis
Un registre informal (el diàleg entre dos nens,
per exemple) no pot ser per definició artificiós si no vol fer a miques un
principi tan substancial del cinema o la literatura com és la versemblança. Dos
ionquis del Bronx no poden parlar, en una novel·la o un film, en una mena d’esperanto.
Enric Gomà
en
pínxol i en pànxol
Unes quantes paraules acabades amb –o, com ara llamanto, plano, ninxo, dento, rinxo, bonito, grevo, peso, no estan acceptades pel DIEC.
Com que aquesta –o és una terminació suspecta, va provocar l’aparició de les
formes ultracorrectes, segons ens explica Coromines: llamàntol, plànol, nínxol,
déntol, rínxol, bonítol, grèvol, pèsol (…). Fins i tot Josep M. de Sagarra,
a les traduccions de Shakespeare de la postguerra, escriu Apol, per evitar Apol·lo.
Ni el déu suprem de l’Olimp resistia aquesta terminació! (…) El diccionarisme
és implacable. Al pas que anem, algun dia a les escoles catalanes els nens
recitaran: “En Pínxol li va dir a en Pànxol…”.
Ramon Solsona
l’avantatge
de les llengues mortes
Hi ha qui s’estimaria més que el català fos una
llengua morta. Una llengua de la qual se sabés tot, com el llatí, i que
constituís una font de plaer per als erudits, que en serien els grans experts i
els únics usuaris. Podrien treballar en estudis de gran calat filològic i es
podrien comunicar entre ells amb cartes escrites en un català artificial i
enginyós que només ells sabrien llegir. Perquè les llengües mortes tenen el
gran avantatge de no patir interferències d’altres llengües i no són profanades
per la plebs. Sense parlants, les llengües serien perfectes.
el
perquè del divorci entre parla i llengua catalana
El català escrit té pànic de la llengua oral (…).
La gran catàstrofe del 39 ho va aturar tot i el català va perdre la literatura,
l’escola, la ràdio, la premsa, el teatre, el cinema, la publicitat… I el poder
polític (…). Va esdevenir catacumbal i en aquest retrocés la normativa, que
estava pensada sobretot per la llengua escrita, va esdevenir llei divina. El
català col·loquial i popular, l’estil familiar de què parlava Pompeu Fabra, va
ser foragitat del reduït espai de la literatura catalana. L’implacable
lingüicidi que va patir el català durant la dictadura va provocar una forta
resistència conservacionista. La pugna entre escriptors i correctors ha estat
digna d’una comèdia d’embolic, els uns amb la dèria de preservar la puresa, i
els altres, amb el desig de donar al català una fluïdesa i una naturalitat que
el rigor normatiu no acceptava. (…) Recordo aquí l’avís que feia sovint Joan
Solà: “En la fraseologia ens juguem el futur de la llengua”
col·loquialismes
més enllà del castellà
No ens confonguem! El català col·loquial inclou
barbarismes, però també un munt de desviacions normatives que no tenen res a
veure amb la influència del castellà. Pregunto: són influència del castellà les
deformacions fonètiques de bora nit (…),
xixanta, encabat, fandilles, paiella,
solsament, etivocar, col·lègit, anar al radera, de jonolls (…), ideia (…), allavòrens? Són influència del castellà les formes verbals aviam, vem anar (…), volguer, sapiguer, poguer, capiguer? És
influència del castellà la repetició del pronom en en formes verbals com entorna-te’n,
no me n’enrecordo, no te n’enfotis? (…). Hi ha un esqueixament profund
entre la llengua popular i la llengua culta, entre l’aristocràcia del
llenguatge i la tradició oral (…). Coromines es queixa de la “runa del
llenguatge vulgar” quan esmenta variants populars de llavors i després (allavonses, allavontes, llavons, dempués,
despuenses), però és el primer a embadalir-se amb la llengua dels pagesos i
els pastors (…). Quan Joan Maragall fa L’elogi
de la paraula, no exalça la llengua dels erudits ni dels literats ni dels
gramàtics, sinó la dels pastors i els mariners.
no
sabem què parlem
Hem perdut el dring natural del català, aquell
patrimoni frondós que brollava de manera espontània dels llavis dels nostres
besavis i rebesavis. Ells estaven connectats sense saber-ho amb l’ànima
profunda de l’idioma, mentre que nosaltres estem confusos, vacil·lem
constantment, no sabem ben bé què parlem (…) ja no sabem què és genuí i què
espuri. Cada generació aprima la capacitat expressiva, potser guanya en
coneixements de normativa i correcció, però perd un intangible que no es pot
quantificar: el geni de la llengua. (…) jo afirmo amb tota rotunditat que un
poca-vergonya i un sinvergüensa no
són el mateix. El sinvergüensa és més
bandarra. Associo sinvergüensa a d’altres castellanismes de sabor popular. Com embustero, quartos, peleiar o qüento.
mistos,
vanos i altres falsos castellanismes
No tots els castellanismes fan olor de sofre ni
tots tenen la mateixa consideració. N’hi ha uns quants que tenen una
característica curiosa: són castellanismes que no té el castellà. A vegades són
castellanismes clars i d’altres, falsos castellanismes que, per diverses raons,
han arrelat en català de manera diversa a la del mateix espanyol. (…) Un cas
semblant és el de mistos -“no és un castellanisme”, s’exclama
Coromines-, una paraula ben nostra que correspon al castellà cerillas. És el
mateix que mixtos, plural de mixt (…). I encara un sospitós habitual.
Abusananos (…) sembla espanyol. Però
no ho és. (…) I tampoc no veig un repicó del castellà al tanto que només diem
en català: al tanto, que va de canto.
(…). Vano. Un clàssic. És un
diminitiu del portuguès abano, passat
al castellà i després bifurcat: en forma diminutiva (abanico) en espanyol, i escurçat en català (vano) (…). Vano té el
mateix pecat original del caldo, viudo,
clero, maco, quadro, cigarro, barco, nano, toro… Ai, aquests masculins
acabats en o! Són com aquells nois que no són acceptats a les famílies de casa
bona perquè la nena no es pot casar amb un arreplegat. Van entrar amb
comptagotes al DIEC, però estan sempre sota sospita, com aquells negres
americans que estan mal vistos encara que només tinguin un setzè de sang negra.
la
fal·làcia de “la gent parla així”
(…) quan escrivia guions per a sèries de
televisió m’havia trobat col·legues que feien uns diàlegs amb una base sintàtica
i fraseologia espanyoles. L’excusa era que “la gent del carrer parla així” i
que no podíem fer parlar els personatges d’avui com a catalanets [sic].
Mentida. El noranta per cent de les coses que diu la gent del carrer no té cap
interès en cap llengua i, com que reproduir-los en cru seria avorridíssim, cal
escurçar, comprimir, reelaborar, forçar, etc. És a dir, cal pencar i fer d’escriptor.
I és una excusa de mal pagador afirmar que el català és una llengua massa
rígida i monocroma per als diàlegs. Es tracta de saber escriure, d’acord, però,
sobretot, de saber escoltar. Perquè cada llengua té el seu dring. C’est le ton qui fait la chanson, diuen
els francesos. Tu, com a autor, tries què diuen i com ho diuen els teus
personatges (…). I, si els teus diàlegs carrisquegen perquè sonen forçats i
massa normatius, és culpa teva. Com
passa al futbol, al labor dels bons àrbitres ha de passar desaparcebuda. Com
deia Joan Fuster, “entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera
via: l’enginy de l’escriptor” (…). Si se sap remenar, garbellar i triar, en el
català popular s’hi troben granets d’or (…). Fins i tot alguns castellanismes
tenen més gràcia que en castellà.
*** Nota: els títols que encapçalen els fragments són de l’autor
del blog
