Pere CALDERS
La sorra de la platja era ben roent. Per complaure a Julieta, em col·locava al mig de la zona calenta i aguantava la cremor amb un somrís alls lavis. Julieta estimava que els seus galantejadors cultivessin el perill. En el transcurs del meu enamorament, més d’una vegada havia estat a punt de trencar-me l’ànima saltant una cadira de passeig, o acoronant el cap d’un gos vagabund, o discutint amb els empleats dels serveis públics coses que afectaven llur dignitat professional.
La platja es presentava singularment propícia a l’abandonament i a la insolació. Tot ajudant Julieta a cenyir-se les carabasses al voltant del seu cos meravellós vaig convidar-la a ficar-nos a l’aigua fent bracet.
Mentre em remullava el cap agafant grapats de mar amb el palmell de la mà, vaig descobrir que Julieta s’ensopia. Indubtablement, calia fer quelcom i, tractant d’extreure de l’element que ens voltava totes les possibilitats, vaig decidir fer un capbussó ben profund i ben prolongat i, per tant, ben perillós.
La meva enamorada m’agraí la idea amb un cop d’ulls. Abans de submergir-me, em va fer amb la mà un gest d’adhesió que encoratjava l’exercici de qualsevol temeritat.
Colgat d’aigua, la vida submarina s’oferia al meu esguard amb tota la seva riquesa i varietat: conquilles de marisc, peixos de vora costa, meduses, fragments de mosaic i terrissa de països exòtics, cames de banyistes perdudes de contorns i desmaiades com una imatge de la mort.
Una cosa molt estranya en aquell medi va sorprendre’m profundament: a le mava esquerra, entre unes plantes de mar i unes petxines, vaig descobrir una maleta. Però no pas una maleta malmesa per la sal iles tempestes marines, sinó que presentava un perfil net i una superfície llisa com si fos feta per estar-se en aquell lloc, precisament.
LA TROBALLA va abreujar el meu esforç d’enamorat. Vaig agafar la maleta per la nansa i vaig remuntar-me per sortir a flor d’aigua, sacsejant tot el cos a grans batzegades. Julieta saludà joiosament la descoberta. En contacte amb l’aire, la pell de la maleta repel·lí l’aigua i s’assecà instantàniament. Aquella singularitat va agradar molt a tothom. Havíem tret la maleta cap a la platja i un grup de gent ens voltava, comentant les propietats de l’objecte. Un guardià de banys, amb aire d’emetre amb judici molt precís, digué:
-Jo sé què és, això. És una maleta marinera. Heu estat de sort, jove, perquè ja no se’n troben gaires.
Però no volgué donar-nos més detalls. Una noia prima em preguntà si la maleta contenia quelcom. En realitat pesava força i no pas perquè estigués plena d’aigua puix que, a dins, un objecte balder sorollava repicant les parets. Una mà va allargar-me una eina especial, una mica suspecta, i obrírem la maleta.
Estava folrada de seda blanca i contenia un petit elefant de metall bo, damunt del qual una figura femenina aguantava un corn marí. En un racó, la noia prima va descobrir-hi una targeta amb la següent inscripció: “Azaya Lendhi. A Barcelona, carrer de les Claus, 24”.
L’endemà cercava el número 24 del carrer de les Claus, molt emmurriat. Havíem tingut una escena desagradable amb Julieta perquè ella, pretextant que el seu instint li advertia que Azaya Lendhi era el nom d’una dona aventurera, volia que li fes retornar l’elefant per mità d’un ordinari. No obstant, àdhuc sense entendre-hi gaire, vaig adonar-me de seguida que l’elefant i la figureta del corn marí tenien un gran valor i no podien confiar-se a qualsevol desconegut.
L’adreça indicada corresponia a una vella casa d’aquestes que semblen construïdes de cara al turisme primari i poc entès. Damunt la porta del cap de l’escala hi havia una targeta com la que havíem trobat a la maleta. Va obrir-me un noi vestit amb una absurda granota de seda groga, i em féu passar a un saló recarregat de draperies i ple de perfums, que semblava la tenda d’un fals milionari oriental.
S’obri un joc de cortines, en una mutació una mica complicada, i es presentà davant meu una d’aquestes dones que, de tant boniques, us maten les il·lusions. Tota ella anava vestida amb una roba densa, pesada, que li fixava les actituds en volums estatutaris d’una gran dignitat. Duia enfilalls de perles pertot arreu, obtenint efectes d’un mal gust superior als meus coneixements.
Vaig allargar-li el paquet, murmurant tot de declaracions d’amor a primera vista, i vaig quedar-me contemplant la seva joia i escoltant les seves oracions de gràcies, obrint la boca de pura admiració.
Deixà l’elefant damunt d’una tauleta baixa i va mirar-me. No era pas una mirada de cortesia o de regraciament: era una d’aquestes mirades que hom s’imagina en èpoques d’eufòria i que només de pensar-hi engresquen la marxa del cor. M’agafà una mà i va dir-me:
-Ets tu, potser, l’objecte de la promesa?
Anava a respondre-li que era gairebé segur que no, car jo no sabia res d’aquella promesa, però no va pas interessar-se per la meva opinió. M’empenyé fins a prop de l’elefant i va fer que amb el meu índex toqués suaument el cap de la figura. Aleshores s’esdevingué un fenomen sense importància: del corn marí que aguantava la figura, va sortir-ne una petita bengala lluminosa, de colors vius que tenyien de llum irisada totes les coses que tocaven.
Va semblar que allò era el senyal que donava sentit a la vida d’ella. M’abraçà posant-hi tota l’atenció i em féu uns petons absorbents, als quals jo m’abandonava amb els ulls closos. En ple èxtasi, el record de Julieta em donà consciència d’una mena de dignitat que exigia el cultiu de l’heroisme. Vaig apartar aquella dona, tot dient-li:
-Senyora, deixeu-me anar, estic compromès i em reteniu il·legalment!
Em contestà que tot l’assumpte de la maleta, l’elefant i la bengala de colors era un sortilegi oriental molt obligador i que no hi havia res a fer.
-Però, senyora –vaig insistir-, Julieta no es creurà res de tot això del sortilegi oriental.
En esmentar el nom de Julieta, la cara d’ella es trasmudava. Va preguntar-me si jo creia que Julieta es mereixia gaire les meves atencions i, en respondre-li que sí, em féu passar a una petita cambra, l’únic mobiliari de la qual era una taula que sostenia una gran bola de vidre fosforescent. Sense dir res, començà a passar i a repassar les mans damunt la taula i finalment m’anuncià:
-Vet aquí la teva Julieta.
A dintre la bola es perfilà la imatge d’una caseta de banys, a l’interior de la qual Julieta dedicava a un home de raça negra sol·licituds que sempre m’havia negat a mi.
Des d’aleshores visc amb la dama de les perles, la qual, ultra estimar-me molt, em distreu amb el joc d’unes prestidigitacions orientals que farien la felicitat de qualsevol.
La platja es presentava singularment propícia a l’abandonament i a la insolació. Tot ajudant Julieta a cenyir-se les carabasses al voltant del seu cos meravellós vaig convidar-la a ficar-nos a l’aigua fent bracet.
Mentre em remullava el cap agafant grapats de mar amb el palmell de la mà, vaig descobrir que Julieta s’ensopia. Indubtablement, calia fer quelcom i, tractant d’extreure de l’element que ens voltava totes les possibilitats, vaig decidir fer un capbussó ben profund i ben prolongat i, per tant, ben perillós.
La meva enamorada m’agraí la idea amb un cop d’ulls. Abans de submergir-me, em va fer amb la mà un gest d’adhesió que encoratjava l’exercici de qualsevol temeritat.
Colgat d’aigua, la vida submarina s’oferia al meu esguard amb tota la seva riquesa i varietat: conquilles de marisc, peixos de vora costa, meduses, fragments de mosaic i terrissa de països exòtics, cames de banyistes perdudes de contorns i desmaiades com una imatge de la mort.
Una cosa molt estranya en aquell medi va sorprendre’m profundament: a le mava esquerra, entre unes plantes de mar i unes petxines, vaig descobrir una maleta. Però no pas una maleta malmesa per la sal iles tempestes marines, sinó que presentava un perfil net i una superfície llisa com si fos feta per estar-se en aquell lloc, precisament.
LA TROBALLA va abreujar el meu esforç d’enamorat. Vaig agafar la maleta per la nansa i vaig remuntar-me per sortir a flor d’aigua, sacsejant tot el cos a grans batzegades. Julieta saludà joiosament la descoberta. En contacte amb l’aire, la pell de la maleta repel·lí l’aigua i s’assecà instantàniament. Aquella singularitat va agradar molt a tothom. Havíem tret la maleta cap a la platja i un grup de gent ens voltava, comentant les propietats de l’objecte. Un guardià de banys, amb aire d’emetre amb judici molt precís, digué:
-Jo sé què és, això. És una maleta marinera. Heu estat de sort, jove, perquè ja no se’n troben gaires.
Però no volgué donar-nos més detalls. Una noia prima em preguntà si la maleta contenia quelcom. En realitat pesava força i no pas perquè estigués plena d’aigua puix que, a dins, un objecte balder sorollava repicant les parets. Una mà va allargar-me una eina especial, una mica suspecta, i obrírem la maleta.
Estava folrada de seda blanca i contenia un petit elefant de metall bo, damunt del qual una figura femenina aguantava un corn marí. En un racó, la noia prima va descobrir-hi una targeta amb la següent inscripció: “Azaya Lendhi. A Barcelona, carrer de les Claus, 24”.
L’endemà cercava el número 24 del carrer de les Claus, molt emmurriat. Havíem tingut una escena desagradable amb Julieta perquè ella, pretextant que el seu instint li advertia que Azaya Lendhi era el nom d’una dona aventurera, volia que li fes retornar l’elefant per mità d’un ordinari. No obstant, àdhuc sense entendre-hi gaire, vaig adonar-me de seguida que l’elefant i la figureta del corn marí tenien un gran valor i no podien confiar-se a qualsevol desconegut.
L’adreça indicada corresponia a una vella casa d’aquestes que semblen construïdes de cara al turisme primari i poc entès. Damunt la porta del cap de l’escala hi havia una targeta com la que havíem trobat a la maleta. Va obrir-me un noi vestit amb una absurda granota de seda groga, i em féu passar a un saló recarregat de draperies i ple de perfums, que semblava la tenda d’un fals milionari oriental.
S’obri un joc de cortines, en una mutació una mica complicada, i es presentà davant meu una d’aquestes dones que, de tant boniques, us maten les il·lusions. Tota ella anava vestida amb una roba densa, pesada, que li fixava les actituds en volums estatutaris d’una gran dignitat. Duia enfilalls de perles pertot arreu, obtenint efectes d’un mal gust superior als meus coneixements.
Vaig allargar-li el paquet, murmurant tot de declaracions d’amor a primera vista, i vaig quedar-me contemplant la seva joia i escoltant les seves oracions de gràcies, obrint la boca de pura admiració.
Deixà l’elefant damunt d’una tauleta baixa i va mirar-me. No era pas una mirada de cortesia o de regraciament: era una d’aquestes mirades que hom s’imagina en èpoques d’eufòria i que només de pensar-hi engresquen la marxa del cor. M’agafà una mà i va dir-me:
-Ets tu, potser, l’objecte de la promesa?
Anava a respondre-li que era gairebé segur que no, car jo no sabia res d’aquella promesa, però no va pas interessar-se per la meva opinió. M’empenyé fins a prop de l’elefant i va fer que amb el meu índex toqués suaument el cap de la figura. Aleshores s’esdevingué un fenomen sense importància: del corn marí que aguantava la figura, va sortir-ne una petita bengala lluminosa, de colors vius que tenyien de llum irisada totes les coses que tocaven.
Va semblar que allò era el senyal que donava sentit a la vida d’ella. M’abraçà posant-hi tota l’atenció i em féu uns petons absorbents, als quals jo m’abandonava amb els ulls closos. En ple èxtasi, el record de Julieta em donà consciència d’una mena de dignitat que exigia el cultiu de l’heroisme. Vaig apartar aquella dona, tot dient-li:
-Senyora, deixeu-me anar, estic compromès i em reteniu il·legalment!
Em contestà que tot l’assumpte de la maleta, l’elefant i la bengala de colors era un sortilegi oriental molt obligador i que no hi havia res a fer.
-Però, senyora –vaig insistir-, Julieta no es creurà res de tot això del sortilegi oriental.
En esmentar el nom de Julieta, la cara d’ella es trasmudava. Va preguntar-me si jo creia que Julieta es mereixia gaire les meves atencions i, en respondre-li que sí, em féu passar a una petita cambra, l’únic mobiliari de la qual era una taula que sostenia una gran bola de vidre fosforescent. Sense dir res, començà a passar i a repassar les mans damunt la taula i finalment m’anuncià:
-Vet aquí la teva Julieta.
A dintre la bola es perfilà la imatge d’una caseta de banys, a l’interior de la qual Julieta dedicava a un home de raça negra sol·licituds que sempre m’havia negat a mi.
Des d’aleshores visc amb la dama de les perles, la qual, ultra estimar-me molt, em distreu amb el joc d’unes prestidigitacions orientals que farien la felicitat de qualsevol.
Pere CALDERS, Cròniques de la veritat oculta
2 comentarios:
xd. Ara es fa la llum sobre certes imatges de línes perfilades... Gran Calders
M'he llegit ja aquest llibre. El 'boom latinoamericano' en català eh.
Publicar un comentario