per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 6,5
Nota: 6,5
Segurament ningú escolliria una mort sobtada dels seus éssers estimats, una
desaparició de la nit al dia, però la decadència de la malaltia, l’apagament
indefinit, el segrest clínic de la persona, de vegades pot ser encara més dur.
El crepuscle d’una mare a l'hospital és la matèria primera d’aquest drama de
Nanni Moretti, que, en certa manera, es pregunta si és possible passar el dol
abans de la mort, si aquesta ens pot sobrevolar com un corb abans de succeir
banalment. I la resposta és sí. Es pot viure la mort en vida.
Margherita Buy, actriu d’esplèndida mirada vulnerable, interpreta una
directora de cinema de tipologia woodyalleniana, angoixada i amb problemes d’ego,
que mira de tirar endavant un rodatge carregat de problemes i contratemps. Atrapada
en el seu marasme creatiu i en dificultats que potser ella sola fabrica, la cineasta haurà de trampejar també el seu particular
atzucac emocional. Una ruptura de parella, l’absència de la filla adolescent, i,
sobretot, la malaltia irreversible de la mare (entranyable Giulia Lazzarini),
una dona culta i carismàtica que havia estat, potser sense que la mateixa Margherita se n’adonés, el fonament anímic de la seva vida. La mamma sempre hi era.
Malauradament, la pel·lícula abandona tot sovint aquest carrer del mig i
ens distreu amb tripijocs burlescos, com l’aparició de l’actor Barry Huggins
(John Turturro) i les seves extravagàncies confuses, o el personatge desdibuixat del germà interpretat pel mateix Moretti, que busquen endebades el seu encaix
en l’estudi emocional de la protagonista. L'autor d''Habemus Papam' juga ara amb el registre
còmic, ara amb el thriller psicològic (les visions, els flaixbacs); sembla que
faci l’aquarel·la incipient d’una comèdia romàntica i alhora pinta un quadre negríssim
sobre la desesperació (l’escena del pis inundat). ‘Mia madre’ no troba el seu
temperament, la seva expressió facial exacta.
Haurem de quedar-nos amb la intensitat de Margherita Buy, que fa de si mateixa fins i tot en el nom, que ho diu tot
a través del desconcert corporal, i sobretot
amb els moments de pura intimitat entre mare i filla. L’una, incapaç de cuidar
l’altra i fer-se càrrec del seu sofriment. L’altra, sense forces per sobreposar-s’hi,
perduda en el principi de demència, interrogant-se en una breu i bonica
escena pel significat de l’article indeterminat. “Què és unes roses? Quantes roses són unes”? L’àvia convalescent, tota ella abraçable, també es pregunta en veu alta com és possible que
una mateixa pel·lícula de vegades sigui fluixa i de vegades interessant, cosa que,
si se’ns permet la dolenteria, pot semblar un lapsus autocrític del director
amb aquesta obra més aviat irregular. Sort que Moretti té la ploma afuada i ens
reserva per al final un preciós diàleg a la frontissa entre la vida i la mort, brevíssim, i, malgrat tot, lluminós.
No hay comentarios:
Publicar un comentario