23 octubre 2015
'The Martian': era un americanet de Mart
per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 6
Jaume Sisa es compadia dels marcianitos perquè vivien en un món
sense calefacció, però els americans demostren que fins i tot aquests
inconvenients es poden trampejar amb una mica de tecnologia-ficció i molta dosi
de xovinisme sideral. Poses a desintegrar un generador de plutoni i au. Si Ryan
Reynolds s’espavilava dins una tomba (‘Buried’) i Sam Rockwell comptava les
hores que li quedaven a la Lluna (‘Moon’), Matt Damon no se’n pot sortir entre
les desferres d’una tempesta al planeta vermell? Yes we can!
Era qüestió de temps, havia de passar tard o d’hora, que dues passions
genètiques de Hollywood com són la supervivència i el western confluïssin
en terres marcianes, nova frontera per excel·lència dels herois i els conqueridors.
Ridley Scott ens retorna a l’espai exterior, terreny que tant domina, però ja
no hi ha l’ombra d’Alien esperant-nos al darrere d’una porta –esnif– sinó que
el guió se cenyeix al realisme narratiu de moda: una sola idea, un sol
escenari, una sola persona. Si pot ser, un heroi amb aires d’antiheroi, que
faci una mica de panxa però no molta, i amb qui et puguis identificar. D’acord
amb l’esperit del temps: ja no es tracta de vèncer (paradigma de la Guerra
Freda: humà contra alienígena) sinó de sobreviure en un món precari (paradigma
de la globalització: humà contra si mateix). Ja no es tracta de matar sinó de
no morir.
Com el marcianet de Mart de Joan Miquel Oliver –tornem-hi amb
els galàctics–, Matt Damon és aquell actor “ni baixet ni alt”, “ni primet ni
gras”, que l’ocasió requeria. Algú sense gaire passat ni complexitats
psicològiques excessives. Algú que pugui ser botànic però semblar professor de
gimnàs. Algú que en un moment donat pugui mirar a càmera i fer aquell acudit
que desengreixa la magnitud de la tragèdia. A diferència de ‘Gravity’, tan
solemne, pulcra i magnífica, ‘The Martian’ juga a la conyeta, flirteja amb l’autoparòdia,
i la cosa no li acaba de sortir bé. Ni l’odissea ens emociona ni els gags són
per llançar cohets. Ridley Scott demostra tenir tants quartos com escàs entusiasme per
gastar-se’ls.
Pel que fa a la trama, la sensació que se’t pixen a sobre és constant i
potser volguda: tot és argot aeronàutic, suposades concatenacions causa-efecte, habilíssimes troballes d’individus sota pressió i tots els deus
ex machina que vulguis. Ja sabem que els mags del cinema-espectacle juguen amb
la possibilitat de treure’s incomptables conills del barret, però en aquest cas
s’han passat de frenada i la credibilitat se'n ressent. Més enllà de la
reinvenció de Mart com un hivernacle improvisat i excrementici, no hi ha cap
idea-força o desllorigador científic que ens atrapi i ens faci exclamar Oh, que
bo, que ben pensat. Tot és més aviat rutinari i sobreinflat (dues hores i
vint!), i t’ho acabes mirant amb condescendència: Vinga, home, i què més.
L’excursió de la Imserso de Ridley Scott a Mart té un punt de cansada i
de ja vista. La tigeta verda enmig de l’erm no ens tornarà a emocionar com a ‘Wall-E’,
la sensació respiratòria de quedar aïllat a l’espai exterior no es podrà
repetir després de ‘Gravity’, el delay espaciotemporal amb els éssers
estimats ja el va explotar ‘Interstellar’... La moralina és tan ianqui com ha de
ser (treu-te tu mateix les castanyes del foc, prospera individualment perquè
els de dalt no són aigua clara) i tan progre i ecumènica com els nous públics
esperen: les idees brillants les tenen els asiàtics i els afroamericans, i
atenció, la Nasa ja no és totpoderosa i ha d’assajar una aliança de
civilitzacions (si Neil Armostrong aixequés el cap!). El pitjor és que tot això
passa a Mart com podria passar a les Torres Bessones o en un oceà embravit, i
els paisatges del planeta roig ni tant sols tenen la condició inoblidable, el
vernís mític d’aquells deserts d’Arizona o Almeria per on cavalcaven els
pròfugs i els cowboys solitaris. No calia anar tan lluny. No
trepitjaràs altres planetes en va.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario