'Segon origen': molt zenital i poc genital

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6

Mecanoscrit del Segon Origen és un dels pocs plaers sincers i col·lectius que ens han proporcionat els programes de lectura escolar obligatòria. Si la majoria eren clàssics encarcarats que encara no ens pertocava dimensionar, o, al contrari, distraccions infantils que ja no ens representaven, la faula de Manuel de Pedrolo va venir en el punt just per trobar-se amb la nostra preadolescència.

L’Alba i el Dídac. La seva solitud íntima amb el món al voltant, aquella utopia de què passaria si només quedéssim tu i jo. L’aparició urgent dels instints (avui en diríem rols) masculins i femenins, la violència intrínseca dels clans afectius, la fantasia juvenil que tot exploti pels aires, i, malgrat tot, sortir-ne indemne, perquè la vida ens reserva un paper protagonista. Tots aquests records paisatgístics, sentimentals, floten d’ençà en la sèquia bruta del nostre cervell, convençuts que Mecanoscrit va ser, més que una lectura, una experiència. Una iniciació.

Però som al 2015 i el món ja s’ha acabat moltes vegades (no cal dir al cinema). L’adaptació de Bigas Luna i Carles Porta pren algunes decisions audaces per dosmilitzar la història dels anys setanta. L’entranyable i abstracta invasió alienígena, ara convertida en friquisme dubtós, dóna pas a la certitud temible de les tempestes solars i el canvi climàtic. L’Alba no és una adolescent verge i bruna, sinó una atractiva professora d’anglès del petit Dídac, tombarella més o menys enginyosa per justificar la tria d’una actriu anglosaxona i blanquíssima com Rachel Hurd-Wood, amb una mica de sort la nova Nicole Kidman. Ja no hi ha mecanoscrit sinó telèfon mòbil. Bé.

L’arrencada de la cinta, amb les seves tremolors preapocalíptiques, és suggeridora, i fa una interessant flaire política el fet que els garants de la segona humanitat siguin una dona estrangera i un menor negre que, a més, pateix assetjament escolar. Els notables efectes especials deixen Lleida i Barcelona professionalment fetes un nyap, i, per cert, posats a malpensar una mica, no semblen destruccions del tot aleatòries –quan arribem a la capital, el primer que veiem en ruïnes és La Caixa, la seu de Planeta i La Vanguardia-. Per si algú s’ha despistat amb la subtil analogia #NovaHumanitat-#NouPaís, el mapa d’una Catalunya independent apareix fugisserament en un atles polsegós, l’heroi venç amb una falç... I com qui no vol la cosa, TVE em finança la falca, patapam. Potser són imaginacions meves.

Malgrat la seva posada al dia, el ‘Segon Origen’ de Luna-Porta depassa amb prou feines els límits d’una aventura naïf i entretinguda. Ni tan sols l’esperada desclosa sexual, tan essencial i ben dosificada en el llibre, troba un moment màgic que hi estigui a l’alçada, més enllà de les alçades digitals que emprèn la càmera damunt del Camp Nou per subratllar la soledat còsmica dels dos amants. Molt zenital i poc genital. Molt digital i pocs dits. La col·lisió múltiple de llengües, dialectes i doblatges tampoc ajuda a la naturalitat de la pel·lícula (ens en recordem de la sinistra Vicky, Cristina…) on tot plegat sembla massa forçat i a voltes ridícul, inclosos els homenatges al difunt Bigas Luna que hom ha introduït amb un calçador XXL (Què hi fa ‘Jamón, jamón’ enmig de la mística marinera de Pedrolo?). Sempre ens quedaran les icones senzilles, silencioses, que ens connecten amb el mestre de l’Aranyó, com el tractor que jau a la fosca esperant que un nen jugui a ser home.

‘SEGON ORIGEN’, DE CARLES PORTA I BIGAS LUNA
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY