L'altra dixit

Marta Rojals

L'altra (2014)

passió i compte corrent

La convivència calma la fam dels cossos, però no els eximeix d’omplir la nevera (...). Sota el mateix sostre s’asserena l’escalf de l’amor, i cal encendre la calefacció.

el facebook o l'art de delegar l’empatia

El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil: Per molts anys; Enhorabona; Que macos els nens. No cal ni passar per la feinada de sentir-ho: Me n’alegro per tu; Jo també ho espero; A veure si ens veiem aviat. Delegar l’empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica «M’agrada» perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L’Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol.

cabòries dels no sociables

—Doncs la Raquel i el Jordi s’han rajat a última hora, tia. —Oh. A l’Anna li sap greu de debò. Una parella més reduïa l’obligació d’entrar en conversa, i incrementava les possibilitats d’abstracció.

el cop de porta i la ruta de l’odi

—Anna... Parlem-ne. És que no es poden parlar les coses aquí, o què?! La porta ja ha petat, l’Anna ja és al replà, i tot just s’adona que s’ha descuidat el moneder. Envermelleix. Que ridícula, havia estat un cop de porta eloqüent i definitiu. Torna a obrir, torna a passar per davant del nas del Nel, despenja la bossa del penja-robes i reprèn la ruta de l’odi.

el somriure polivalent

—A que no saps on vaig, després? —Després de què? —Ai, xata, araaa, quan acabem les copitxueles. L’Anna ja s’ha descentrat. Donava per descomptat que podria allargar la nit, fins i tot s’havia mentalitzat de deixar-se convidar per algun divorciat amb ferum de Brummel, i resulta que només són les onze. —Què, com se’t queda el cuerpo, morena? És evident que li ha explicat alguna cosa, i mira de fer un somriure polivalent.

vida en percentatges

fa quatre anys estudiava en un institut de capital de comarca, que tenia la colla d’amics d’allà, la d’aquí, una nòvia, i amb la pèrdua d’un vuitanta per cent de l’audició també ha perdut el trenta per cent dels amics i el cent per cent de la nòvia.

el do (cinematogràfic) d’oblidar

Si la memòria és un do natural en ella, l’oblit és un do adquirit amb la pràctica. Des que té memòria, doncs, els esforços més grans de la seva vida els ha destinat a oblidar, a retallar seccions de la seva cronologia i descartar-les com qui desmunta i remunta una pel·lícula.

adultesa i acceleració del temps

Per sort, els dies se succeeixen sense pausa, i el pas del temps s’escurça amb el temps. L’Anna pensa en la sortida de les dents de llet: d’adults, se’ns faria una agonia. Pel principi invers, l’acumulació de dolors, viscuda dins d’una percepció temporal d’infant, se’ns faria insuportable. El temps minvant dels adults, per l’Anna, és una altra adaptació. La que fa llevar-se els vells un altre matí i dir ja tornem a ser a Nadal, ja tornem a ser a Pasqua, i arrossegar el cos adolorit a fer el primer riu malgrat l’emfisema, la columna, el maluc. Malgrat portar al currículum trenta o quaranta enterraments. Potser la seva mare ho havia descobert: com més estret es fa el temps, més temps passa pel mateix forat.

* Els títols que encapçalen els fragments són de l’autor del blog

‘El desconocido’: el thriller de las preferentes

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

Ya lo hemos conseguido. Ya podemos decir cine español sin pringarnos de Guerra Civil, de purpurina de Almodóvar, de dramatismo de barrio. Ya no vale decir no la fui a ver porque era española (me echó para atrás). Este país ya fabrica thrillers tan buenos como los americanos, si no mejores, y lo hace con sus propios temas, sin necesidad de salir del universo simbólico del telediario de las tres. Ellos tienen la mafia, la CIA, Lehman Brothers. Nosotros tenemos a Bárcenas, los Tedax y las preferentes. Sí se puede.

Una vez más, el buen cine demuestra que no entiende de patrias, y éstas, que no están incapacitadas para ningún género. El thriller made in Spain que se irguió triunfal con ‘Celda 211’ (2009) hoy no cesa de dar muestras de salud y motivos de felicidad, y de nuevo son las facciones de Luis Tosar las que habitan el otro lado de la pantalla. Ya no rudo, descerebrado y profundamente noble como el inolvidable Malamadre, sino impecable y trajeado, frío gestor de gráficas y ganancias. Un ejecutivo financiero que no ha elegido el mejor día para coger el coche.

El debutante Dani de la Torre nos atornilla a un vehículo en marcha del que será casi imposible bajar, por obra y gracia de una de esas premisas tan simplonas y a la vez tan efectivas del género (no la espoileemos aquí, aunque el tráiler es bien explícito). Una historia sin frenos, vertiginosa y sufrida, donde el manos libres se convertirá en diabólico y permanente chantaje, mientras la trama avanza sin rodeos, sin florituras, hacia el desmoronamiento moral de una familia de clase media-alta. No, definitivamente Carlos no ha elegido el mejor día para llevar a sus dos hijos al cole.

Sin olvidar al gran Tosar, aquí más humano y vulnerable que nunca, la joven Paula del Río es quizá el descubrimiento más inesperado de este rally por las calles de A Coruña. No sabemos si tiene doce años, catorce o dieciséis, porque la Wikipedia aún no glosa a estos futuros talentos, pero la actriz adolescente se adueña progresivamente de la película y protagoniza algunas de sus escenas más intensas, incluída una muestra de amor filial desarmante y antológica. Solamente por la precisión cinematográfica, por la carga emotiva de este instante, valdría la pena conocer a este Desconocido que nos brinda la cartelera.

Pero afortunadamente hay otros motivos: una artificiera que borda su papel de heroína obstinada (fantástica Elvira Mínguez), un clímax persecutorio que corta el aliento y una malvada fábula en blanco y negro sobre las víctimas y verdugos de la crisis económica con más ganas de entretener que de sermonear. Con más vocación de dar caña que de innovar (sí, y qué). Dotado de un estilo simple y certero: a De la Torre la bastan dos pinceladas para crear a sus personajes y otras dos para finiquitarlos. Antes de poder digerir la adrenalina, ya ha fundido a negro.

‘el desconocido', DE dani de la torre
más información y críticas de la película en FILM AFFINITY

'The Martian': era un americanet de Mart

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6

Jaume Sisa es compadia dels marcianitos perquè vivien en un món sense calefacció, però els americans demostren que fins i tot aquests inconvenients es poden trampejar amb una mica de tecnologia-ficció i molta dosi de xovinisme sideral. Poses a desintegrar un generador de plutoni i au. Si Ryan Reynolds s’espavilava dins una tomba (‘Buried’) i Sam Rockwell comptava les hores que li quedaven a la Lluna (‘Moon’), Matt Damon no se’n pot sortir entre les desferres d’una tempesta al planeta vermell? Yes we can!

Era qüestió de temps, havia de passar tard o d’hora, que dues passions genètiques de Hollywood com són la supervivència i el western confluïssin en terres marcianes, nova frontera per excel·lència dels herois i els conqueridors. Ridley Scott ens retorna a l’espai exterior, terreny que tant domina, però ja no hi ha l’ombra d’Alien esperant-nos al darrere d’una porta –esnif– sinó que el guió se cenyeix al realisme narratiu de moda: una sola idea, un sol escenari, una sola persona. Si pot ser, un heroi amb aires d’antiheroi, que faci una mica de panxa però no molta, i amb qui et puguis identificar. D’acord amb l’esperit del temps: ja no es tracta de vèncer (paradigma de la Guerra Freda: humà contra alienígena) sinó de sobreviure en un món precari (paradigma de la globalització: humà contra si mateix). Ja no es tracta de matar sinó de no morir.

Com el marcianet de Mart de Joan Miquel Oliver –tornem-hi amb els galàctics–, Matt Damon és aquell actor “ni baixet ni alt”, “ni primet ni gras”, que l’ocasió requeria. Algú sense gaire passat ni complexitats psicològiques excessives. Algú que pugui ser botànic però semblar professor de gimnàs. Algú que en un moment donat pugui mirar a càmera i fer aquell acudit que desengreixa la magnitud de la tragèdia. A diferència de ‘Gravity’, tan solemne, pulcra i magnífica, ‘The Martian’ juga a la conyeta, flirteja amb l’autoparòdia, i la cosa no li acaba de sortir bé. Ni l’odissea ens emociona ni els gags són per llançar cohets. Ridley Scott demostra tenir tants quartos com escàs entusiasme per gastar-se’ls.

Pel que fa a la trama, la sensació que se’t pixen a sobre és constant i potser volguda: tot és argot aeronàutic, suposades concatenacions causa-efecte, habilíssimes troballes d’individus sota pressió i tots els deus ex machina que vulguis. Ja sabem que els mags del cinema-espectacle juguen amb la possibilitat de treure’s incomptables conills del barret, però en aquest cas s’han passat de frenada i la credibilitat se'n ressent. Més enllà de la reinvenció de Mart com un hivernacle improvisat i excrementici, no hi ha cap idea-força o desllorigador científic que ens atrapi i ens faci exclamar Oh, que bo, que ben pensat. Tot és més aviat rutinari i sobreinflat (dues hores i vint!), i t’ho acabes mirant amb condescendència: Vinga, home, i què més.

L’excursió de la Imserso de Ridley Scott a Mart té un punt de cansada i de ja vista. La tigeta verda enmig de l’erm no ens tornarà a emocionar com a ‘Wall-E’, la sensació respiratòria de quedar aïllat a l’espai exterior no es podrà repetir després de ‘Gravity’, el delay espaciotemporal amb els éssers estimats ja el va explotar ‘Interstellar’... La moralina és tan ianqui com ha de ser (treu-te tu mateix les castanyes del foc, prospera individualment perquè els de dalt no són aigua clara) i tan progre i ecumènica com els nous públics esperen: les idees brillants les tenen els asiàtics i els afroamericans, i atenció, la Nasa ja no és totpoderosa i ha d’assajar una aliança de civilitzacions (si Neil Armostrong aixequés el cap!). El pitjor és que tot això passa a Mart com podria passar a les Torres Bessones o en un oceà embravit, i els paisatges del planeta roig ni tant sols tenen la condició inoblidable, el vernís mític d’aquells deserts d’Arizona o Almeria per on cavalcaven els pròfugs i els cowboys solitaris. No calia anar tan lluny. No trepitjaràs altres planetes en va.

‘the martian', DE ridley scott
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY

'Segon origen': molt zenital i poc genital

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 6

Mecanoscrit del Segon Origen és un dels pocs plaers sincers i col·lectius que ens han proporcionat els programes de lectura escolar obligatòria. Si la majoria eren clàssics encarcarats que encara no ens pertocava dimensionar, o, al contrari, distraccions infantils que ja no ens representaven, la faula de Manuel de Pedrolo va venir en el punt just per trobar-se amb la nostra preadolescència.

L’Alba i el Dídac. La seva solitud íntima amb el món al voltant, aquella utopia de què passaria si només quedéssim tu i jo. L’aparició urgent dels instints (avui en diríem rols) masculins i femenins, la violència intrínseca dels clans afectius, la fantasia juvenil que tot exploti pels aires, i, malgrat tot, sortir-ne indemne, perquè la vida ens reserva un paper protagonista. Tots aquests records paisatgístics, sentimentals, floten d’ençà en la sèquia bruta del nostre cervell, convençuts que Mecanoscrit va ser, més que una lectura, una experiència. Una iniciació.

Però som al 2015 i el món ja s’ha acabat moltes vegades (no cal dir al cinema). L’adaptació de Bigas Luna i Carles Porta pren algunes decisions audaces per dosmilitzar la història dels anys setanta. L’entranyable i abstracta invasió alienígena, ara convertida en friquisme dubtós, dóna pas a la certitud temible de les tempestes solars i el canvi climàtic. L’Alba no és una adolescent verge i bruna, sinó una atractiva professora d’anglès del petit Dídac, tombarella més o menys enginyosa per justificar la tria d’una actriu anglosaxona i blanquíssima com Rachel Hurd-Wood, amb una mica de sort la nova Nicole Kidman. Ja no hi ha mecanoscrit sinó telèfon mòbil. Bé.

L’arrencada de la cinta, amb les seves tremolors preapocalíptiques, és suggeridora, i fa una interessant flaire política el fet que els garants de la segona humanitat siguin una dona estrangera i un menor negre que, a més, pateix assetjament escolar. Els notables efectes especials deixen Lleida i Barcelona professionalment fetes un nyap, i, per cert, posats a malpensar una mica, no semblen destruccions del tot aleatòries –quan arribem a la capital, el primer que veiem en ruïnes és La Caixa, la seu de Planeta i La Vanguardia-. Per si algú s’ha despistat amb la subtil analogia #NovaHumanitat-#NouPaís, el mapa d’una Catalunya independent apareix fugisserament en un atles polsegós, l’heroi venç amb una falç... I com qui no vol la cosa, TVE em finança la falca, patapam. Potser són imaginacions meves.

Malgrat la seva posada al dia, el ‘Segon Origen’ de Luna-Porta depassa amb prou feines els límits d’una aventura naïf i entretinguda. Ni tan sols l’esperada desclosa sexual, tan essencial i ben dosificada en el llibre, troba un moment màgic que hi estigui a l’alçada, més enllà de les alçades digitals que emprèn la càmera damunt del Camp Nou per subratllar la soledat còsmica dels dos amants. Molt zenital i poc genital. Molt digital i pocs dits. La col·lisió múltiple de llengües, dialectes i doblatges tampoc ajuda a la naturalitat de la pel·lícula (ens en recordem de la sinistra Vicky, Cristina…) on tot plegat sembla massa forçat i a voltes ridícul, inclosos els homenatges al difunt Bigas Luna que hom ha introduït amb un calçador XXL (Què hi fa ‘Jamón, jamón’ enmig de la mística marinera de Pedrolo?). Sempre ens quedaran les icones senzilles, silencioses, que ens connecten amb el mestre de l’Aranyó, com el tractor que jau a la fosca esperant que un nen jugui a ser home.

‘SEGON ORIGEN’, DE CARLES PORTA I BIGAS LUNA
MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY