18 abril 2015
Món impensable
UN RELAT DE Joan Pau Inarejos
5:00 de la matinada
Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte:
sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un
son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement
no he existit. Potser m’he mogut mecànicament, fins i tot he menjat, a casa hi
ha un rastre d’algú, certament, però no era jo. És com si haguessin posat un
robot en lloc de mi. És això, el que volen Ells? Intento atrapar tot el que
penso, com si m’ho pogués emportar, com si ho pogués atresorar durant la
propera apagada. Penso en viatges, en llum, en els meus pares, en la paraula
llibertat. Torna a sonar l’alarma. Tinc por. Les temples em comencen a tremolar,
com l’última vegada. Sembla que torn
8:15
del matí
Ja ha sortit el sol. He vist els veïns i juraria
que estaven pensant, com jo. O poser sóc jo sol que penso? M’he escapat un
moment i he parlat amb el senyor George del cinquè. Diu que sap de què va tota
aquesta història. S’han detectat nivells de pensament desorbitats i Ells han
decidit posar fi a aquest malbaratament sigui com sigui. Prou divagar,
especular, reflexionar. Tot ha d’anar orientat a la producció i l’eficiència. “No
ens deixen ni dormir, per evitar que ens poguem abstreure somiant”. Es toca les
temples. “Aquí, aquí arriben les refumudes vibracions del dimoni. I ens
desactiven. No sé com ho fan, però ho fan”. “Qui són Ells?”. Fa el començament
d’una resposta, però l’insuportable brunzit torna a sonar i no puc ni m
3:30 de
la tarda
Aquest cop han trigat moltes hores a aixecar el
toc de queda. Miro cap a la finestra. El senyor George està recolzat, d’esquenes,
observant. “Què passa?”. Em fa un gest perquè miri. “Però no t’acostis molt, que no et descobreixein”.
Al bell mig del carrer, un jove mira al seu voltant. Acaba de despertar, com
nosaltres, o de reconnectar, o com diantre se n’hagi de dir d’això que està
passant. S’adona que està lligat a un pal de la llum. No hi ha ningú més.
Potser d’altres miren per la finestra com nosaltres. El senyor George i jo ho
examinem tot febrilment, aprofitant la treva, no sabem quant durarà, no sabem
quanta estona sabrem que som nosaltres. De cop, apareixen uns homes a banda i
banda del carrer. Porten uniformes militars. Poc a poc, desenfunden una mena de
cilindres, apunten a la víctima, i abans no pugui rompre un crit li etziben una
foguerada blava i espurnejant. “Per què li fan això?”. “Ha pensat massa durant
l’última treva. Excedir-se en els límits que marquen Ells és considerat com un
acte de vandalisme”. “Però com poden saber-ho?”. “Fes-me cas, fill. Cada cop
que despertis, concentra’t tant com puguis. Tot allò que facis, fes-ho amb la
màxima economia de pensaments possible. No malgastis ni un sol bri de raonament
perquè si no et vindr
6:40
del vespre
Ara. Torno a pensar. El senyor George ja no hi
és. Se’l deuen haver emportat? No, no puc especular. Fa fred. Abans de tancar la
finestra, miro el pobre desgraciat que continua inconscient, lligat de mans al
pal i mig estès a terra. Encara fumeja un vapor blavós. Puc intentar no pensar
en res.
No puc. Intento pensar únicament en aquesta habitació,
exclusivament en aquest moment, però tot de coses possibles, desitjables o
funestes, m’envaeixen el cervell com un estol de papallones. Passat i futur em
visiten constantment com fantasmes. Aguanto la respiració, provo de fer veure
que no hi sóc. Tot i així continuo pensant, torrencialment, promíscuament.
Penso en la nova veïna. No, ara no. La del cadell. Truquen. Obro la porta i
apareix, no la imatge evocada, no la fantasia ambigua, sinó la mateixa veïna en
persona. I apareix el cadell també en persona, amb aquesta desbocada mania de
mossegar-ho tot. “És molt petit, encara no està educat”.
Parlem del que està passant. Ella no sembla gaire
angoixada. Es reclina sobre el sofà. “Saps què penso? (Sí, ara puc pensar). Que
si hem de pensar menys, millor per nosaltres. No et sembla?”. M’alarma la seva
despreocupació. Després intento entendre-la d’una altra manera. El gosset es
despespera per cruspir-se el cantell del moble. Quants anys deu tenir,
vint-i-cinc. M’hi fixo. Durant una bona estona ignoro els consells del senyor George
i malgasto aproximadament un milió de pensaments superflus, però molt
agradables. Ella tampoc fa cara d’estalviar-ne. Ens imagino a tots dos,
fulminats pel raig blau.
Ja s’ha fet de nit. No sabem quant durarà el
període de gràcia. Poso música per fer l’espera més passadora. Al cap i a la
fi, prefereixo reviscolar enmig d’una bona melodia que amb un silenci somort i
inquietant. “Te n’adones?”, segueix dissertant ella. “Ara el nostre cervell és
com un telèfon amb la bateria justa. Només pots fer les trucades més importants,
les necessàries. Doncs igual. Només podem tenir pensaments originals. Res de
repetir-se. Pots fer-ho? Intenta-ho. Pensa alguna cosa totalment nova”. Li faig
cas, em concentro en una única i revolucionària decisió, sento com el cos em
desapareix i ni tan sols noto el gosset com em rosega obstinadament el turmell
mentre m’acosto per fer-li un petó als llavis. “Segueix així”. I seg
12:05
de la nit
Ens estem mirant als ulls. No sabem si ha passat
un minut o una setmana. El gosset encara fa un tiberi amb els meus pobres
turmells, però està més endormiscat, més mandrós. Què hem fet? L’inconscient o
l’instint han continuat operant per nosaltres? L’alarma proverbial ha impedit
que ella em donés una bufetada o se n’anés? Per què m’ha dit “segueix així”? Sabia
el que em disposava a fer? No, no puc fer tantes hipòtesis: gastaré tota la
bateria. He de ser innocent com un nadó, habitar el buit com un místic. I
tanmateix ella m’està mirant, i tenim tantes coses a dir-nos. Per primer cop
sento el temps corrent com l’implacable compte enrere d’una bomba. Cada
pensament més és un pensament menys, cada idea és una mort anticipada, sóc un
arbre que va perdent fulles. No sé què pensar, i no és una frase feta sinó
un dilema concret i radical.
“Hem d’intentar escapar”, dic decididament. “Com?”.
“Hi ha d’haver alguna manera”. I vam maquinar un pla. En lloc d’escalfar-nos el
cap i cremar els fusibles, cada dia tindríem una única idea, i les aniríem
aglutinant sense pressa fins a teixir el pla perfecte de la nostra fugida. El
pla és pensar un pla, però no ara. El pla és oblidar-se del pla, ara per ara. Contents
per la nostra troballa, sopem com una nit qualsevol, posem la ment en blanc i
la següent alarma gairebé es confon amb la preciosa cançó que sona de fons.
5:00 de la matinada
Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte:
sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un
son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement
no he existit. El senyor George em parla d’uns estranys subjectes que han tramat
un pla perquè no pensem. Són Ells.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario