Joan Pau Inarejos
La primavera vegada vaig pensar que estava somiant.
No estava preparat per descobrir-te entre reflexos irisats esperant algú com jo. Des
que em vas mirar per primavera vegada, sempre t'imagino voltada d’ametllers
blancs, imprudentment despreocupada de què serà de nosaltres o quin temps farà demà. Sempre has tingut el do d’aparèixer quan menys t’esperàvem i més et
necessitàvem. Després del llarg encongiment de l’hivern, sempre arribes tu.
Puc recordar l’origen de moltes coses, però tu, com
vas començar? Un misteri sensual i inextricable, com el capoll de la rosa,
envolta el teu principi últim. Hi ets sense cap necessitat, i, tanmateix, hi ets.
La teva besada llarga ens deixa flotants i vulnerables, com un tronc que no sap
que s'acosta a la vora de la cascada. Sense saber per què, tornem a tenir ganes de
cantar, i la por de morir sembla un malson d’una mala nit. Pols que es desfà; llum viva que asseca el plor de la terra.
Per culpa teva, perquè ets una promesa de festa,
dimiteixo de les meves obligacions melangioses i he de negligir les rutines
ermitanes que tant m’havia costat de conquerir. Sempre t’ho fas anar bé per distreure’m
amb el teu cant infantil, i no hi ha cap feina en aquest món que es pugui acabar amb la teva
piuladissa al mig de tot arreu.
Quan estens la teva ombra rosada, els meus avis tornen a ser joves,
i tot és com el preludi d'un diumenge multitudinari. El cel torna a ser prou ample per encabir-nos a tots. Avui et torno a trobar, o em tornes a trobar tu, no ho sé, i encara
que ens coneixem cada bri de cos, encara que ens podríem reconèixer amb dits
amants de cec, sempre és com la nostra primavera vegada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario