UN RELAT DE Joan Pau Inarejos
A tot el desert només se sentia el respirar feixuc del meu ase. Lent, pesarós,
demanant clemència. El cel, tot un sostre d’estrelles immòbils, m’ofenia amb la
seva majestat. De sobte un xiscle sec. L’ase havia ficat la pota entre dues
roques i no la podia treure. Em vaig ajupir sense esma, mentre l’animal es regirava
de dolor i desesperació, i a poc a poc el vaig alliberar d’aquell embrull
absurd que l’atrapava. Un parany enmig de la immensitat.
La nit era prou fosca per confondre els caminants, però no prou per
lliurar-se al descans redemptor sense més. La llum blava i somorta de la lluna perfilava
les orelles del ruc i deixava veure la ratlla del seu llom carregat de
farcells. Mai no em mirava. Els animals no miren mai; només si tenen gana.
Algunes elevacions de pedra feien formes fantasmals. Semblava que es
reunissin a banda i banda per deixar-me passar. De vegades les dunes no
deixaven veure més enllà i m’estalviaven la imatge de tot el camí que encara em
quedava per recórrer. Un fred eixut em corria pels peus. La sorra s’escolava
per les sandàlies. Sorra de glaç.
L’ase s’anava encorbant i li penjava un fil de moc i saliva. Vaig pensar d’aturar-nos
i treure la meva flauta per encalmar aquella nit sense melodia, però a l’instant
em va semblar ridícula la idea de tocar només per a mi. Podia cantar per
trencar el silenci de pedra, o cantar per dins, esperant que algú m’escoltés.
Cantar amb una veu d’ocell o de riu.
Em vaig passar la mà per la cara, notant el fregall aspre de la barba.
Provava d’imaginar-me la mà suau i consoladora d’algú altre quan un murmuri,
com un xiu-xiu persistent, em va distreure. Un petit escurçó és cargolava a la
nostra vora. Impertorbable, li vaig esclafar el cap i vam prosseguir.
Per l’aire vibraven gemecs vagues, com plors de criatura. Quan has vençut
la son i la fatiga extrema pots escoltar fins el més mínim esbufec de les
coses. Saps del cert quan els grans de sorra llisquen indiferents o quan s’agiten
impacients. Vius a l’entranya del gran animal del desert, sents com es tomba i
regurgita.
Després d’hores i hores de recórrer vastituds idèntiques, tot d’una el
paisatge va canviar. Les dunes seques i les prominències minerals van donar pas
a una vall argilosa escampada de pedretes i branquillons. Els peus, avesats a
trepitjar pols, es van endinsar en una planúria fangosa i freda, com si anéssim
baixant per l’entranya pixanera de l’animal i arribéssim a les estretors de l’intestí.
Sols enmig de la femta.
Calia anar amb compte de no trepitjar cap bassal i que l’aigua gelada
conquerís els turmells. El bastó avançava carregosament entre el fang. Les
crostes de les cames se m’entapissaven de llot. L’ase ensumava tot aquell
podrimener i alçava els morros repel·lit, obligant-me a tensar el braç, tant
adolorit com el tenia. De tant en tant se’m clavava al peu alguna pedra
punxeguda, i els petits corrents responien amb el seu xarrup insultant.
Finalment la llum. Al final de la vall, sobre la falda d’un cingle, es veia
Betlem. Malgrat que era negra nit, s’intuïa un rebombori com de festa, o potser
eren visions meves. Vaig estirar amb força la corda de l’ase, que semblava
haver emmalaltit. El vaig haver d’arrossegar, com els esclaus de les piràmides
quan estiren els blocs de pedra colossals. Ara que el destí s’acostava, el fred
m’urgia i el dolor físic sortia de la seva letargia.
Quan vaig arribar era incapaç de reconèixer el meu poble. No sabia
localitzar el carrer on havia nascut. Com un cec, transitava a les palpentes
entre les cases tancades i solitàries on, efectivament, no hi havia cap festa
ni ningú hi celebrava res. L’ase va somicar d’una manera tan greu i profunda
que va semblar un rugit, o l’últim esgarip d’un gegant.
Vaig trucar a moltes portes i no em perdonaven que els hagués tret del
son. Vinc a empadronar-me. No tinc on dormir. Ningú em reconeixia. Jo tampoc.
Rendit, em vaig deixar portar per l’ase, que empenyia enèrgic cap a un brunzit
familiar d’animals. I allà, als afores del poble, hi havia l’establia.
L’amo em menyspreava mentre li suplicava qualsevol catre per reposar la
meva esquena atrofiada. Em va repassar de dalt a baix i em va dir que volia l’ase.
Em vaig girar cap a l’animal, que encara panteixava amb el musell empastifat de
fang. Va deixar caure dues míseres monedes, i sense pensar les vaig embolicar
en un drap per desar-les dins l’alforja, com si tingués un tresor.
Ell es queda. Tu no.
Em va tancar la porta als morros i em vaig quedar definitivament sol, amb la
remor de fons dels grills i el rondineig remot d’algun xai. Impotent, vaig
empassar saliva i un gust de sang i de ferro em va passar avall. Feia passes vacil·lants
cap enrere, com si hagués vist una fera o un desastre.
Vagarejant per Betlem ja no era capaç ni de cantar amb el pensament. En la
llunyania s’endevinava un foc de camp, amb pastors que devien vigilar el
bestiar per torns. Encara no m’havia adonat que anava descalç. I aquell foc
llunyà cremava com un astre incandescent, com un meteorit estavellat que havia
perdut el nord. Com una estrella caiguda.
Passant per un abeurador vaig contemplar el meu reflex. Horroritzat, vaig comprovar
que aquella nit havia envellit com si haguessin passat vint o trenta anys. Un
manyoc d’arrugues amb barba blanca tremolava sobre la superfície de l’aigua
entre petits insectes assedegats.
Vaig recordar que duia un ganivet gros per si m’atacaven els bandits. El
fred va afermar la seva fiblada implacable i em vaig abraçar les espatlles, sol
al bell mig del carrer. Un ganivet gros. A banda i banda del carrer no hi havia
el més mínim moviment, un ganivet gros, i només es veien fileres de cases que
es perdien fins al desert. Vaig parar l’orella per si tornava a sentir aquell
plor d’infant. Res.
Decidit, emmetzinat de mi mateix, vaig fer el camí de tornada cap a l’establia.
Hi vaig saltar com hi salta un lladre mesquí i vaig veure el meu ase lligat en
un racó, ajagut entre un jaç de palla flonja. Aleshores sí que em va mirar, com
si sapigués el que em disposava a fer i s’hi lliurés submís. Vaig matar el meu
ase i el vaig arrossegar fora, deixant al ras les seves despulles peludes que
ja no servien per res.
Mort de fred, em vaig arraulir al seu racó, arrecerat per l’alè de les
bèsties i el fumejar dels fems. Aquella nit va ser molt llarga, i per més que
ho provava dins les profunditats del meu son, no podia tornar a sentir el plor
d’aquell infant, que era meu i no era meu.
