Notarios de nuestra existencia

"Esa obsesión por congelar cualquier instante antes de vivirlo, como si lo que más importara fuera exhibirlo, evidencia la imperiosa necesidad de contar con notarios de nuestra existencia a fin de que nuestros actos y elecciones tengan sentido". 

Joana Bonet, La Vanguardia, 26/2/2014

Cabeza plateada y mortal sonrisa

Joan Pau Inarejos

Hay una frase que decimos sin reparar en su sentido siniestro: “Cuando alguien ha hecho todo lo que tenía que hacer, ya se puede morir”. Eso, nos guste o no, es lo que ha hecho Philip Seymour Hoffman.

Siempre pareció mayor de lo que era, quizá por su proverbial pelo blanco; un aire de albinismo lo hacía a la vez misterioso y entrañable. Asexuado y sin edad. Único y muy raro, como el Copito de Nieve si se permite la irreverente comparación (también el gorila barcelonés parecía cobijar una inteligencia adelantada bajo su piel algodonosa).

En muchos sentidos, su físico era de anti-estrella, pero jamás un carácter ha hecho tanto por imponerse. Una furia sanguínea emergía cuando era preciso de sus blancas carnes anglosajonas. Ver a Seymour Hoffman iracundo es uno de los grandes placeres que nos ha reservado el cine del siglo XXI.

Siempre agradeceré haberlo descubierto a tiempo, en la sensacional ‘Antes que el diablo sepa que has muerto’ (2007), donde un ejecutivo heroinómano veía desmoronarse el plan inmoral de atracar la joyería de su propia familia. Corrupto con Sidney Lumet, escritor narcisista en 'Capote', o sacerdote en 'La duda' -cuyo duelo con Meryl Streep no es eléctrico, sino atómico-, siempre se movió en los grados de la excelencia. Qué gran Pingüino malogró la saga de Batman, si los rumores eran ciertos. Paradojas de la vida, en su última película, proféticamente llamada 'El último concierto', le atribulaba no haber sido nunca el número uno.

Se ha ido uno de los grandes: turbador como Jack Nicholson y propietario de tantos o más matices que Robert De Niro. Incluso los que apenas hemos visto cinco o seis de sus películas teníamos pocas dudas de su filiación superlativa. Se pueden contar con los dedos de la mano los actores de este tipo que produce cada generación. Sabíamos que estaba ahí y que su rostro era sinónimo de profesionalidad mineral. Por eso su muerte nos deja un incómodo sentimiento de culpa: lo sentimos por la persona, desde luego, pero mucho más, muchísimo más, por el actor que nos perderemos en el futuro. Es la primera vez que nos ha fallado.

Llucifer

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

Recordeu la nit que vau veure un gran estel caient del cel? Aquella trencadissa de color, davallant com focs d’artifici, era jo. 

Potser no em creureu, però abans, fa molt de temps, jo era un llumener del firmament: el més brillant. Déu m’anomenava “l’àngel paó”, perquè les meves ales eren plenes de sanefes irisades com raïms de pupil·les. Us ho podeu imaginar? No us hi escarrasseu: és impossible.

Fins i tot a mi em costa recordar ben bé com era. Hi ha incomptables detalls de mi mateix que he oblidat. Però us puc prometre que hi ha una bellesa que supera tot el concebible. Cap camp de nenúfars, puresa nevada o immensitat de corall es pot comparar amb els paratges on jo vivia. Els vostres jardins es poden admirar fins que el sol s’amaga; els nostres són pura llum. Amb prou feines els intuïu quan es fa de nit, i proveu d’abastar-los amb mapes i constel·lacions. Un cansament inútil.

En la meva caiguda mil·lenària ho he presenciat tot. Jo vaig veure el gran meteorit que es va precipitar sobre la Terra i va matar els antics dracs. He estat company de llampecs, m’he adormit entre aurores boreals i he vist planar els primers avions. Mentre vosaltres us enfilàveu a l’espai amb naus de metall, jo no parava de caure, allunyant-me irreversiblement de casa meva. Ningú podia detenir el meu descens inexorable. Que potser podríeu detenir el pas del temps, o capgirar l’ordre de les estacions?

“L’àngel paó: deixeu-lo volar”. Si haguéssiu vist les meves ales! Déu les observava cada matí com un orfebre orgullós. Apartava els núvols per albirar la meva trajectòria. Li agradava veure’m fent giragonses entre l’arc de Sant Martí, deixant l’aire ple de fragàncies. Unes noies feien dringar els seus cabells d’arpa cada cop que em veien passar. Les ànimes dels difunts sentien la música tan bon punt arribaven i es preguntaven el per què de tanta gatzara. Tot el cel era una exultació per les meves acrobàcies de llum i alegria.

De vegades les creacions superen el seu creador. I les flors més magnífiques poden creure que no necessiten el jardiner. Un dia em vaig trobar sol i em va posseir aquesta negra temptació. En una nit fosca, quan tot ja estava encalmat i sense que ningú em sentís, vaig emprendre el vol de l’escapada. Però el Senyor es va despertar.

“On vas?”. Dempeus, majestàtic, em mirava fixament. Ell sap tot el que diràs abans que ho diguis. Els nostres pensaments són una peixera sense secrets per a la seva mirada escrutadora.

Li vaig dir que ja m’havia fet gran i que volia buscar altres horitzons. Volar més enllà. Qui sap si fundar un cel nou.

“Insensat”. La seva veu va retrunyir, pregona i categòrica com si vingués de tot arreu o com un llamp que impactés damunt el mar i penetrés a les seves profunditats. “Encara no has entès que no hi ha res fora d'allò que he creat? No saps que totes les estrelles són obra meva?”.

De cop em vaig sentir atrapat. Reclús d'una immensa presó de vidre. Els colors superbs del meu plomatge empal·lidien. Em sentia diminut en la seva presència. I alhora, una ràbia destructiva m’inflamava la sang.

“Tanmateix, vols marxar?”. Encegat, li vaig dir que sí, i a l’instant es va sentir un estrèpit de tempesta. Un gran remolí de núvols es va formar sobtadament sota els meus peus. Intentava volar, però l’espiral d’aire em xuclava amb una força invencible.

Jehovà s’allunyava pel seu jardí. Aterrit, no podia comprendre que no es tombés per mirar-me, que no mostrés cap compassió. Ni tan sols cap paraula per alleujar l’aflicció que m’esperava. Els fonaments del cel es van obrir, una tristesa de precipici em va travessar el ventre i en aquest punt va començar la meva caiguda llegendària.

La nit que vaig tocar a terra, silenciosament, em vaig posar a plorar. Tenia tants segles de llàgrimes retingudes que el plor em va banyar de dalt a baix, com una font torrencial, i poc a poc va apagar el meu cos en flames. Unes desferres carbonitzades era tot el que quedava de la meva antiga esplendor. Hauria volgut almenys salvar les meves ales mortes i dissecar-les, perquè algun artista les contemplés, o perquè algun infant jugués amb unes mortalles tan precioses.