Avaria Narcís

                    Fotomuntatge del quadre 'Narcís' de Caravaggio (1597-1599)

Joan Pau Inarejos

Els científics acaben de descobrir que el narcisisme és una fallada cerebral. Una troballa reveladora. Tancar-se en el jo, enamorar-se de la pròpia imatge, no és pas senyal de fortalesa, sinó que indica, literalment, una falta de matèria grisa. Segons s'ha pogut demostrar, els narcisistes patològics tenen una escorça més prima a la regió on es produeixen els sentiments compassius. Els incapacitats per a l'empatia estan avariats.

Això no fa sinó donar la raó a la saviesa popular, que sempre ha atribuït la màxima vacuïtat a qui presumeix en excés. Vanitat vol dir buidor. També és el diagnòstic dels psicòlegs, que no dubten del complex d'inferioritat que s'amaga a la rereguarda de Narcís. Un desert interior que es compensa amb florides autocomplaences. Cal recordar que la Reina de la Blancaneu no es contemplava serena, sinó turmentada. Insegura de manual, només esperava que el mirall li confirmés el que volia i necessitava escoltar. Una set ansiosa va portar fins a l'estany el personatge grec que dóna nom al mite, mentre la nimfa Eco provava endebades de cridar-lo per declarar-li el seu amor.

Poca broma amb els narcisos, perquè no són flor d'un dia. A parer del sociòleg Gilles Lipovetsky (‘L’era del buit’), aquest és l'autèntic trastorn del nostre temps, el que pren el relleu de les antigues histèries, amb aquelles lliteres i electroxocs aparatosos que avui són carn de mofa o de pel·lícula. El nou mal és silenciós. El jove admirant-se a la superfície del llac o de l'Iphone no desperta l'atenció de ningú. "La crispació neuròtica ha estat substituïda per la flotació narcisista. Impossibilitat de sentir, buit emotiu".

Lipovetsky comparava el narcisista amb un robot mal programat, que té un excel·lent software per a absorbir-se en si mateix però que al mateix temps encara desitja la intensitat emocional. I l'encertava. No estem fets per mirar-nos al mirall, sinó per mirar a través de la finestra. Només aixecant la vista descobrirem aquesta nimfa que ens reclama tímidament entre els arbres.

En el monte amarillo

Joan Pau Inarejos

Esta primavera ha dejado una imagen poco habitual en mi ciudad. La montaña de Sant Ramon, mirador del delta del Llobregat de silueta por lo común discreta, ha amanecido vestida de amarillo. Un amarillo intenso y exótico. Toda una vertiente del monte ha quedado completamente alfombrada de retama, y aunque personalmente prefiero otros perfumes al de la ginesta que cantaba Joan Maragall –“és la meva enamorada / que ve al temps de la calor”-, esta floración sobrevenida no ha dejado de despertarme el instinto fotográfico.

Está claro que los paisajes han aprovechado las generosas lluvias de este año para ensayar nuevos ropajes. Sin llegar a la provocación de los fauvistas, que pintaban montañas rosas o fucsias en sus lienzos, la naturaleza parece reivindicar de vez en cuando sus habilidades artísticas, su facultad para asombrar. Por estas latitudes más bien secas y rutinarias, la flor y la nieve son recibidas como el americano de Berlanga, con el asombro agradecido de los empadronados en el pueblo llano. Si la montaña hablase, diría: miradme ahora, visitadme mientras podéis, porque es mi tiempo propicio.

Y eso he hecho. Con la ermita en el horizonte, encaramada sobre sus faldones amarillos, me he colado en la calurosa competición de las flores. La genista reina sobre todas, desde luego. Ella es quien transfigura los modestos caminos en rutas doradas y frondosas. Por ahí asoman también los tonos violáceos del cardo, la exhibición tropical y sandunguera de la higuera chumba o la flor de la zarza, con su rara serenidad blanca. Ni el mejor narrador sabría hacer estas transiciones de lo escarpado a lo delicado, de las espinas a la sedosidad del pétalo.

Me detengo ante la charca de los pájaros. Nuestro poeta ha cambiado el cartel y al parecer sigue innovando con la morfosintaxis. Donde decía “Porfavor no rompais la poza, es para beber los pajaros”, ahora se lee “Porfabor noronpais la poza, esparaveber (sic) los pajaros”. Tal vez es un guiño al esparver, el nombre catalán del gavilán, aunque más bien parece una escalada de hostilidad imparable contra las normas del lenguaje. Un kamizaze de la Academia anda suelto y no sabemos qué sintagma inocente será su próximo objetivo.

En las aguas de la poza bullen diminutos renacuajos, mientras las golondrinas revolotean con sus cuerpos de flecha. Sobre una construcción de piedra, una pintada parafrasea el pop español celebrando "el mundo genial de las cosas que dices". Los infinitos detalles del mundo tienen su minuto de gloria en este momento del año, cuando el frío deja de llevarnos cabizbajos por todas partes. Cuando andamos sin ver nada y sin sospechar qué colores nos aguardan mañana.

'Un amigo para Frank': robot, tráeme las pastillas

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

Un anciano aquejado de Alzheimer revive sus pecados de juventud gracias a un robot de compañía. Ante esta sinopsis corresponde, primero, quitarse el sombrero y después, admitir con los ojos humedecidos que aún quedan historias originales en este gremio del cine amenazado por piratas y productores cobardes. No estamos ante una superproducción, aunque no falten estrellas de relumbrón, sino ante una pequeña comedia dramática ambientada en el futuro. Muy modesta, casi esbozada, y a mucha honra.

¿Ciencia ficción? Poca. El abnegado robot blanco apenas es un catalizador del verdadero e indiscutible señor de la función, un Frank Langella senil, huraño y sin embargo entrañable, un abuelo de Heidi futurista que deberá lidiar con un novísimo asistente del hogar que no había pedido. La naturalidad con que se desenvuelve esta extraña pareja demuestra que el telón de fondo futurista puede ser sencillamente eso, un telón de fondo como cualquier otro, sin necesidad de gesticulaciones paracientíficas ni invocaciones del espíritu de George Lucas. Robots que riegan el jardín mientras nosotros andamos enfrascados en los temas de siempre: amor y desamor, pasión y familia.

Casi sin concesiones al sentimentalismo, limpio de exageraciones y rodeos, Jack Shreier parece sólo interesado en contar su fábula calmosa de color atardecer. De cómo un ladrón de guante blanco jubilado siente de nuevo la ilusión. Un deje a la vez moderno y embebido de los clásicos que apenas pervive, paradójicamente, en el cine de animación, en ciertas películas de Pixar cuyos argumentos precisamente lindan muy cerca de las andanzas de Frank y el androide -se ha dicho, acertadamente, que la película parece un cruce de 'Up' y 'Wall-E'-. Pese a la contención general, atención a un encuentro inesperado que nos pondrá de punta las fibras sensibles, y a cierto reset cargado de elegancia emotiva.

Puestos a pedir la luna, quizá echaríamos en falta una dirección más sólida, filtrando secundarios ridículos y algunas escenas de cartón piedra. Desde luego, siempre preferiremos estas apuestas imperfectas que la sarta de tópicos más millonaria de Hollywood. Sólo las neuronas, y no los dólares, consiguen que un anciano y un robot traigan aire fresco a la taquilla.

UN AMIGO PARA FRANK, DE JACK SHREIER

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

Compte amb aquests ‘Turistes’

Atenció: la crítica inclou petits detalls de l'argument
 que es donen a conèixer en la promoció.

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7

Hi ha pocs col·lectius tan moralment fiables com els turistes culturals. Mai t’imaginaries el jubilat que visita una cova del Neolític brandant una serra mecànica a la sortida, ni tan sols pispant-te la cartera. Hi ha una presumpció d’innocència general sobre les minories que contemplen cascades o museus de maquinària agrícola mentre la resta de la humanitat se socarrima a la platja o crema els quartos a la discoteca. Poden ser insofribles o tronats, o fins i tot extremadament friquis, però te’n pots refiar. Ells mai no ho farien.

És per això que la comèdia (?) negra del britànic Ben Wheatley clava un mastegot dels grossos. No només per les moltes i violentes escenes de percussió humana que ens brinda al llarg de la cinta -alerta, estómacs sensibles-, sinó perquè gosa pervertir múrriament els esquemes de l’assasinat en sèrie. El bon ciutadà mediocre, l’individu curiós de classe mitjana-baixa que s'equipa amb la motxilla i les xiruques, deixa de ser la pobra víctima per esdevenir el temible psycho killer de la funció, disposat a esborrar del mapa tot aquell que li esguerri el cap de setmana.

En Chris i la Tina, més aviat lletjos i a la vora dels 40, són els inquietants excursionistes que més val que no et trobis en cap dels càmpings o cues d’embarcament que hi ha en aquest món. Ho pagaràs car si et veuen massa culte, massa incívic, massa desinhibit o tot el contrari. Amarats d'una fotografia fosca i llòbrega, aquests viatgers de caravana deixen anar el maníac que potser tot turista porta a dins sense saber-ho: l’ànsia de veure-ho tot, l’odi contra les multituds, la urgència de passar-s’ho bé perquè és el teu moment, amb el que t’ha costat que et donessin festa a la feina.

El turisme genera sociòpates? No sé si la pel·lícula de Wheatley vol anar tan lluny, o més aviat es conforma amb la seva bretolada radical, de l'escola més incorrecta i bèstia de l'humor anglès i amb molts moments passats de voltes (aquell pobre cadàver) i altres moments (no tants) certament antològics, com la conversa absurda que genera el contingut mal interpretat d'una càmera de fotos. Previsible, simpàtica malgrat tot, a mig camí del realisme quotidià i l'esclat embogit made in Tarantino i embotida de sàtira social fins a les orelles. Així és aquesta història de gent disposada a tacar de sang la seva utopia de prismàtics i capelines. Al cap i a la fi, el vell ofici de Jack l'Esbudellador també s'havia de democratitzar.

TURISTES (SIGHTSEERS), DE BEN WHEATLEY

LA PEL·LÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA

El lladre de lletres

Estació de Quatre Camins, Sant Vicenç dels Horts, juny 2013

Joan Pau Inarejos

Us heu preguntat mai què se’n fa de les lletres que cauen dels rètols? Les lletres, igual que els cabells, acaben cedint amb el pas del temps, i aquesta alopècia de la grafia no deixa de provocar alteracions en els noms de les coses. Un càmping es pot convertit fàcilment en un campi (qui pugui), una estació de trens pot esdevenir una embarassada primerenca si li fallen les lletres del mig (esta    de tre s), i què me’n dieu de les orgulloses marques que es veuen mutilades i passen de Pepsi a Pepi. Si no és un cargol afluixat, és un neó que no funciona. Les lletres fugen i amb prou feines en queda la silueta fosca a la paret, com una trista fantasmagoria del passat.

Doncs bé, no ho puc amagar més. Sóc jo. Jo sóc qui recull totes aquestes lletres que mai no es tornen a posar a lloc, sóc el ferroveller amatent que espera l’ocasió propícia per endur-se a casa aquests trossos de paraula que no suporten la llei de la gravetat. Faig guàrdia a totes hores, vigilo dels racons més foscos estant i he arribat a desenvolupar un sisè sentit per saber quan aquella ve doble grinyola o aquella T majúscula és a punt de sucumbir. El lladre de lletres, per servir-vos.

Com comprendreu, he de signar amb un nom fals, perquè si no vindrien a buscar-me tots els comerciants i publicitaris a qui he deixat amb la paraula a la boca. Només vull que sapiguen que les seves lletres no s’han esfumat, que estan bé i tenen una llar digna de la seva condició de signes orfes.

Tinc un problema, però. Ja no m'hi caben. Són molts rètols arreu del món, són molts alfabets i moltes tipografies amb les seves fuites atzaroses, dia sí, dia també. Us en faríeu creus de tantes caigudes com he d'atendre, com un jardiner que cada tardor hagués de recollir la fulla seca de l'hemisferi sencer, i vet aquí que ara em veig col·lapsat per un cúmul ingent de lletres de totes les dècades i els sectors. Lletres de perruqueries dels anys 80. Lletres d'espectacles de Bollywood. Lletres d'oficines soviètiques. Lletres d'universitats americanes. Lletres i lletres.

He intentat col·locar-les al mercat negre, però no tenen gaire sortida. Fins i tot vaig provar de posar un top lletra al carrer, però els venedors de pel·lícules pirates se’n fotien de mi. Així que les tinc totes juntes a casa a l’espera que em vulguin dir alguna cosa, o fins i tot de trobar una gran novel·la en la seva infinita combinatòria.