MERCÈ RODOREDA
Amb el llum apagat em vaig estirar damunt del taulell. Els coixins eren flonjos; el mal era que, com ja m’havia passat a l’hora de la sesta, si em bellguava gaire es separaven. Havia d’estar quiet com un mort. M’endormiscava i em tornava a desvetllar. Veia la llar, les ales vermelles de les flames xemeneia amunt llepant els maons negres, la llenya canviant de forma amb les graelles al damunt i damunt de les graelles fent fum i plorant tot buidant-se de l’aigua del llac de peixos ben arrenglerats. Vaig estirar el braç i amb la capsa de mistos a la mà em vaig asseure al llit amb les cames a fora.
La flama del primer misto, alta per damunt de la fusteta, baixava a sotracs i tremolant, s’anava fent curta… mentre la fusteta s’anava tornant negra i es cargolava de mica en mica en forma de tirabuixó. Vaig encendre deu mistos i mentre la flama es movia, blanca a baix taronja a dalt, pensava que una sola flameta d’aquelles podria incendiar un bosc sencer. L’aire l’ajudaria a córrer, li escamparia les ales que n’encendrien de noves fins a fer del bosc un xiscle de resina per acabar, després de tanta vida encesa, en un braser tranquil. No pensava ni el misto ni en la flama; pensava en l’Eva. El gat ja no estava a la vora de les serradures. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Per la porta fugia l’olor de les pomes i entrava celístia i olor de nit. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Un bec picava una fusta…
En baixar del taulell vaig ensopegar amb el caixó. La nit era tota de vidre carregada d’estrelles mortes amb una lluna al mig més blava que la neu glaçada en el cementiri del cel.
MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)
No hay comentarios:
Publicar un comentario