El pallasso

M’ha costat, però he aconseguit obrir els ulls de bat a bat i vet aquí que no veig Déu, sinó un pallasso vestit amb tirants i butxaques. Molt bé, ja els has obert. Aguanta, aguanta, em diu el pallasso.

Fes 1 PASSA ENDAVANT

i obre aquesta porta: no veus aquestes palmeres de paper? I aquest sostre de bambolines d’escuma blava? Ell vinga a riure. Puja per aquesta escala de cargol. Si tens por deixa la sang que es glaci tant com vulgui, però tu no tanquis els ulls per res del món. Aleshores el pallasso comença a agitar les seves mans de bengala i apareixen

UNS DIBUIXOS DE PERFILS VERDS

Els garbuixos lluminosos van flotant en la foscor de l’escala i em diu a cau d’orella: aquest és el mapa, aquesta és la ruta, i jo no entenc res. A dalt de l’escala m’espera un majordom terrible, tan cadavèric i ullerós que no puc mirar-lo de cara. Sort que les llumeneres verdes ens distreuen amb el seu ball de consignes.

Davant nostre s’estén un saló sense final, empedrat de trones i canelobres. Els reis estan dormint, diu el pallasso. Mai se sap si fa broma o parla de debò.

Vine, vine amb mi.

Em tombo per veure si hi ha el majordom. Està d’esquenes, amb les seves espatlles de voltor amatent. Espero qualsevol moviment per saber si és un home adormit o bé un espantaocells. Però el pallasso em torna a cridar: vinga, acompanya’m, nano, que tenim el temps just. Travessem tot el saló a les fosques: les estàtues ens segueixen la pista amb els seus ulls de pedra, les cortines es tentinegen i jo no veig cap finestra oberta. Corre, no et despistis. Pels passadissos se senten udols llunyans i escalfors arran de peus, com de presoners demanant clemència. Vaig mirant enrera: les portes es tanquen.

Blam, blam!

Totes aquelles estàtues eren porucs que miraven enrera. Tu has de córrer més que ells. Mira, ja hem arribat. Veig el pallasso com s’embala i l’estiro del coll de la camisa. Què vol dir que ja hem arribat? Què hem de fer? Dibuixa el seu somriure de goma rosa i diu:

Scht. Que despertarem els reis.

Em ve una bafarada de terror per la gola, miro a banda i banda i de cop i volta em poso seriós. A mi no m’enganyes. Ell riu i furga en una de les seves butxaques. Tot això és mentida. És el que ens passa als ximples que ens quedem adormits damunt dels llibres. Tu mateix no ets real. No m’escolta. Treu unes claus enormes, com de joguina, i comença a obrir la porta.

Joan Pau Inarejos, diciembre 2005