27 julio 2015
‘Inside Out’: Emociones S.A.
por JOAN PAU INAREJOS
Nota: 8
Tarde o temprano, Pixar debía acometer uno de
sus retos más interesantes: representar la mente humana. En realidad ya lo
había hecho antes, de múltiples maneras, siempre oblicuas (¿qué otra cosa eran
los juguetes de ‘Toy Story’ sino una metáfora del mundo interior
infantil con sus cajones variopintos?; ¿'Monstruos S.A.' no era al fin y al cabo una proyección de los miedos
pueriles y sus armarios oscuros?). Sin embargo, quedaba pendiente plasmar lo mental por sí mismo, sin
intermediarios ni metáforas. Los magos que humanizaron coches, peces o juguetes tenían el desafío de personificar emociones. Casi nada.
De entrada nos asalta el déjà vú. Treinta años después de la serie 'Érase una vez... el cuerpo humano', el cerebro vuelve a ser una sala de máquinas, con sus mandos y sus palancas. Ya no lo regenta un sabio anciano de largas barbas, sino cinco geniecillos de colores, cinco emociones básicas: alegría, tristeza, miedo, furia y asco (falta la sorpresa, quizá se deja para el espectador). Cinco emociones que discuten entre sí y negocian su influencia en la personalidad de la pequeña Riley, como aquellos ángeles y demonios que nos susurraban al oído en la animación de inspiración cristiana, o como los caballos desbocados que traen por la calle de la amargura al auriga platónico, esforzado gobernador del alma humana.
El quinteto multicolor no es especialmente original, a excepción de la Tristeza, una gordezuela depresiva altamente achuchable, y quizá de la Alegría, una Campanilla posmoderna de irresistible gestualidad. El potencial creativo de la película se encuentra más bien en el caudal de ocurrencias y representaciones sobre los distintos e ignotos territorios de la psique: el sueño, el olvido, el inconsciente, la memoria a largo plazo o incluso el pensamiento abstracto, lugares por donde Pete Docter y compañía pasan con una encomiable osadía y sentido del humor. Quizá 'Inside Out' no es perfecta, quizá no es redonda, pero es una magistral sucesión de gags, una despampanante inflación de ideas, incluso demasiadas. Funciona más cuando se pone freaky y extravagante que en los momentos sensiblones marca de la casa (de la casa madre Disney, claro).
En su regresión infantil, los amigos del flexo también parecen añorar la vivacidad de los cartoon antiguos. Si las formas del cine digital suelen pecar de rigidez, de acabados fríos, los personajes de 'Inside Out' tienen perfiles difuminados, se mueven y se deforman con mayor elasticidad de lo habitual, y atención, hasta pueden llorar chucherías -bienvenidos caprichos de la animación, que creíamos olvidados-. El personaje del amigo imaginario, con su anatomía imposible, sintetiza mejor que ninguno esa inclinación dadaísta de la película, o mejor, la nostalgia por esa infancia hecha de extraños materiales de derribo.
‘INSIDE OUT’ (del revés), DE PETE DOCTER
21 julio 2015
País Km 0
Aquí podeu veure algunes enquestes de carrer de Joan Pau Inarejos per al programa País Km 0 de La Xarxa (estiu 2015), presentat per Marina Romero.
L'home de la maleta
Ramon Solsona
L’home de la maleta (2011) **
Un dia li vaig dir a un dels néts que la màquina
d’escriure és millor que un ordinador perquè imprimeix al mateix temps que tu
escrius. Em va mirar amb cara de pena.
l’orgull dels qualssevol
Som conformistes, una paraula que està mal
vista, però que té molts seguidors. Els meus amics no s’amaguen de ser com jo,
uns qualssevol, l’última roda del carro, perquè, encara que la gent no ho
digui, els qualssevol som majoria.
Etiquetes de comentaris:
narradores,
Ramon Solsona
17 julio 2015
‘Els Minions’: el po ka de tot plegat
per JOAN
PAU INAREJOS
Nota: 6,5
Diuen kumbaià i ukelele, però que ningú es confongui, no són cap grup de folk, sinó una tribu de pigmeus grocs,
anatòmicament minimalistes i genèticament fascinats pel mal. Parlen en un
idioma no del tot clar, una mena d’esperanto estrambòtic, però tant hi fa: tampoc sabíem el que deien Pingu
o la Gatzan del Doctor Slump i bé
que ens va donar tardes de glòria. Els nostres amics grocs no disposen de cap
tret facial, només tenen ulls i boca, i, morfològicament, per buscar-hi un
referent empíric –propòsit difícil, admetem-ho– serien el més semblant als recipients de plàstic que trobaves a l'interior dels Kinder Sorpresa.
Que unes criatures tan primàries i no
especialment originals hagin aconseguit arrasar als cinemes i esdevenir els nous
factòtums de la mercadotècnia infantil –en l’imaginari Sub-10, no ets ningú fins que no et fas un lloc al Happy Meal–, podria tenir explicacions senzilles, relacionades
amb l’essència més rudimentària de l’animació. Encara que els caps pensants de la indústria s’escarrassin
a buscar nous superherois, filigranes tècniques i guions brillants, al final sempre hi
ha un recurs imbatible: un ninot fent l’enze. I això són els Minions: noranta
minuts de ninots que fan el burro sense parar.
Ara emancipats, els secundaris estrella de la sèrie ‘Gru, el meu
dolent preferit’ ensenyen el cul, fan saltironets gregaris,
criden i es foten de lloros, i de vegades la seva peripècia frenètica fins i
tot fa riure de debò, de vegades fins i tot subministren pur entreteniment endorfínic. A
banda de la mera comèdia slapstick,
cal aplaudir l’heterodòxia de l’argument, que ens plantifica a l’Amèrica hippie
dels anys seixanta per assistir a un congrés anual de dolents, amb la seva
legió de gruppies (on evidentment no hi falten els nostres microprotagonistes).
La segona part, ambientada al Londres dels
Windsor, potser és més convencional i facilota –la reina d’Anglaterra és tan
estereotípica, que ridiculitzar-la ja no té cap risc–, per bé que ens reserva
alguns moments agradablement delirants: el cabdill minion convertit en un
gegant de monster movie, o la versió
surrealista del conte dels tres porquets, amb la malvada Scarlett Overkill molt implicada en el seu paper de lloba psicòpata. Una papaya mental, si voleu, però refrescant com un polo de llimona,
perdó, de banana.
‘ELS MINIONS’, DE KYLE BALDA I PIERRE
COUFFIN
15 julio 2015
Avui,
quan la nuvolada negreja,
sóc
un Narcís desficiós, que enyora
l'estany
del cel
Jordi Pàmias
Neguit. Narcís i l'altre (2001)
Etiquetes de comentaris:
Jordi Pàmias,
poesía
Suscribirse a:
Entradas (Atom)